El 155 com a programa ocult
Des del 2012 fins al 2017 l'agenda política a Catalunya, i per connexió o conseqüència, com sol dir el Tribunal Constitucional en la seva argumentació, també a la resta d'Espanya, ha estat marcada pel miratge de la independència, és a dir, per la il·lusió òptica que feia versemblant a la llunyania aconseguir la independència, però que s'esvaïa en la proximitat. Des del 2017, l'agenda política està marcada pel miratge del 155, que no és menys il·lusori que la independència.
Només cal recordar la manera com es va aplicar el 155 des del govern presidit per Mariano Rajoy per comprovar-ho. El 155 va passar de ser al matí al Senat una intervenció indefinida de la comunitat autònoma fins que es donessin les condicions per poder convocar eleccions al Parlament a una convocatòria immediata d'eleccions en la intervenció televisada del president del govern espanyol al vespre.
Mariano Rajoy es va adonar que el 155 no era una opció. El 155 servia per convocar eleccions davant la negativa de Carles Puigdemont a fer-ho, però per a res més. Intentar governar Catalunya des de l'Estat no és possible. El 1934 es va poder fer. El 2017 ja no era possible. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de la Segona República es va aprovar el 1932 i havia tingut, per tant, un escassíssim desenvolupament en el moment en què es va produir la suspensió. I llavors, a més, Catalunya era l'única "regió autònoma" de l'Estat "integral". Suspendre l'exercici del dret a l'autonomia a Catalunya políticament significava molt, però era una operació tècnicament executable sense gaire dificultat. El 2017 l'exercici del dret a l'autonomia tenia una trajectòria de trenta-set anys i la suspensió indefinida de l'exercici d'aquest dret no només tenia un cost polític insuportable, sinó que a més no era tècnicament executable. Per això es va fer com es va fer. Prudència no és covardia.
Amb la Constitució de 1931 la decisió de constituir-se en "regió autònoma" era reversible. Amb la Constitució de 1978 la constitució en "comunitat autònoma" no ho és. Ni per part de les províncies de les "nacionalitats o regions" que han decidit constituir-se en comunitat autònoma, ni per part de l'Estat. Un cop posada en marxa la "iniciativa del procés autonòmic" en els termes que preveu la Constitució, art. 143 i 151 CE, ja no hi ha possibilitat d'aturar-la. Es pot no exercir la iniciativa però, un cop exercida, és per sempre. Tant per a les províncies com per a l'Estat.
Pretendre que es pot aturar de manera temporalment indefinida l'exercici del dret a l'autonomia i que es pot dirigir una comunitat autònoma des de l'Estat no és possible amb la Constitució de 1978. Ja veurem què acaba dient el Tribunal Constitucional sobre la concreta aplicació que es va fer del 155 el 2017, ja que ha de resoldre dos recursos d'inconstitucionalitat interposats per Podem i el Parlament, però el que queda clar és que un 155 sense limitació temporal no pot ser constitucional en cap cas. El límit temporal forma part del 'nucli essencial' de qualsevol norma d'excepció constitucionalment possible. Així trobem la regulació dels estats d'alarma, excepció i setge a l'article 116 i a la LO 4/1981.
Però és que, a part que jurídicament no és possible, políticament és impossible executar l'operació. La complexitat de la gestió de l'estat de les autonomies la fa inviable tècnicament. La pertorbació que s'originaria en el funcionament de l'estat de les autonomies seria de tal magnitud que el retorn a la 'normalitat' seria pràcticament impossible. No hi hauria 'normalitat' a la qual tornar.
La reducció de la constitució territorial per a Catalunya al 155 CE per un temps indefinit suposaria la fi de l'estat de les autonomies tal com l'hem conegut des de l'aprovació dels primers Estatuts d'Autonomia fins avui. Aquest és l'objectiu expressament declarat per Vox. ¿Potser també el 'programa ocult' de les direccions del PP i de Ciutadans? ¿S'està invocant formalment l'aplicació del 155 per posar fi materialment a la descentralització política de l'Estat?
