Una decisió incomprensible
Als lectors joves, i als no tan joves, potser no els sona el 'sindicat del crim', encara que no estaria malament que els sonés. Va ser el qualificatiu que va rebre l'Associació d'Escriptors i Periodistes Independents (AEPI) que es va constituir el 13 d'agost de 1993 a Marbella. Va ser l'any en què se suposava que José María Aznar guanyaria les eleccions generals, però en què les va acabar guanyant per quarta vegada Felipe González en una campanya singular, en què, per primera vegada, al PSOE es va donar preferència al candidat per sobre del partit. Felipe González va rebre el suport d'un nombre considerable d'intel·lectuals i artistes d'esquerra, però sense vinculació orgànica amb el PSOE, que es van constituir en aval de la seva candidatura. Alguns d'ells s'acabarien integrant al govern socialista que es va constituir després de les eleccions.
L'AEPI es va inspirar en aquesta coalició informal que havia donat suport a Felipe González per intentar aconseguir justament el contrari. S'hi van integrar gent de procedència molt diversa: Luis María Anson, Pablo Sebastián, Luis del Olmo, Pedro J. Ramírez, José Luis Balbín, Martín Ferrand, Antonio Burgos, Antonio Herrero, José Luis Gutiérrez, Julio Cerón, Federico Jiménez Losantos, Camilo José Cela, Francisco Umbral, Antonio García-Trevijano, Raúl del Pozo, Julián Lago i algun altre que no recordo en aquest moment. L'objectiu de l'associació era desallotjar "com fos" Felipe González de la presidència del govern espanyol, per la qual cosa es van posar en marxa operacions en què, com va reconèixer públicament Luis María Anson, "gairebé es va posar en risc l'estabilitat de l'Estat".
Salvant totes les distàncies, que són insalvables, del 'sindicat del crim' me'n vaig recordar aquest diumenge passat en llegir les cròniques periodístiques sobre la campanya de Cayetana Álvarez de Toledo a Barcelona. Sense constituir cap tipus d'associació, a la crida de José María Aznar hi han acudit personatges com Rosa Díez, Fernando Savater, Andrés Trapiello, Albert Boadella, Félix Ovejero i José María Fidalgo, amb l'objectiu d'aconseguir que la candidata del PP sigui escollida diputada per Barcelona. La falange de suport creixerà al llarg de la campanya, amb indubtable contribució mediàtica.
No recordo un cas igual en cap de les eleccions celebrades fins ara. Hi va haver un moviment semblant el 2001 al voltant de la candidatura de Jaime Mayor Oreja a les eleccions basques. Però en aquell cas es tractava d'unes eleccions en les quals estava en joc la 'reconquesta' del País Basc, en el marc d'una ofensiva antiterrorista d'enorme envergadura, que, encara que no va acabar aconseguint el seu objectiu, acabaria desembocant en l'aprovació de la llei de partits, amb l'aplicació de la qual es produiria la il·legalització de Batasuna. No es tractava d'escollir una diputada, sinó d'ocupar el govern basc en un moment clau de la lluita antiterrorista.
En aquesta ocasió no hi ha res semblant. Un moviment per donar suport a una candidata en una província, encara que aquesta província sigui Barcelona, en unes eleccions generals, és una cosa que no s'ha vist mai. I que, probablement, no tornarem a veure. La recomposició d'una mena de 'mini sindicat del crim' amb un expresident del govern espanyol com a 'padrí' per obtenir un escó en un Congrés de 350 diputats no resulta fàcil d'explicar.
Es tracta d'una aposta de risc, que és, al mateix temps, indicadora d'una situació d'extrema debilitat. El moviment al voltant de Mayor Oreja va ser una expressió de força. No va guanyar, però no resultava forassenyat plantejar-s'ho. El moviment al voltant de Cayetana Álvarez de Toledo és tot el contrari. Que s'hagi de posar en marxa una operació d'aquesta naturalesa no per guanyar un govern, sinó per evitar ser un partit extraparlamentari a Catalunya, és un dels millors indicadors de la reculada del PP com a partit de govern d'Espanya.
Independentment que Cayetana Álvarez de Toledo aconsegueixi ser diputada per Barcelona o no, l'operació que ha posat en marxa el PP no servirà més que per subratllar l'enorme solitud del PP a Catalunya. És la pitjor estratègia per enfrontar-se al nacionalisme. És una estratègia destinada al fracàs immediat i, cosa que és pitjor, a tancar qualsevol perspectiva de futur per al PP.
L'estratègia és tan absurda que el PP hi surt perdent tant si la candidata és elegida diputada com si no. Si no és escollida, es pot intentar girar full i rectificar, però, si és escollida, el PP està condemnat a quedar tancat en un gueto de manera indefinida. I un gueto ocupat per una senyora diputada que espantarà qualsevol que s'acosti a les seves proximitats.