El paral·lelisme de les formes

Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de SevillaEl Dret, en majúscules, de l'estat constitucional opera basant-se en un principi no escrit sense el qual no hauria pogut arribar a ser i continuar sent un ordenament jurídic, és a dir, un tot coherent i complet que no admet la presència de llacunes o contradiccions en el seu si.

Una norma és norma jurídica perquè l’aprova un òrgan estatal seguint un determinat procediment, i només la pot modificar el mateix òrgan seguint el mateix procediment. Això val per a totes les normes jurídiques sense excepció, procedeixin del nivell de la fórmula de govern del qual procedeixin: estatal, autonòmic o municipal.

Es tracta d'un principi no escrit, però és més important que totes les normes escrites, Constitució inclosa. És tan indispensable perquè el dret sigui un ordenament jurídic i no un caos que és un principi implícit: a ningú se li ha acudit mai que s'hagi de consignar expressament.

Aquest principi ha de ser reconegut de manera expressa només a la Constitució i a l'Estatut d'Autonomia. En les altres normes, l'òrgan i el procediment estan sempre presents. El Parlament i el procediment legislatiu, el govern i el procediment reglamentari, sempre estan disponibles. Una llei es reforma o es deroga mitjançant una altra llei, un decret mitjançant un altre decret, i així successivament.

Només a la Constitució i a l'Estatut d'Autonomia l'òrgan i el procediment per mitjà del qual s'exerceix el poder constituent o el poder estatutari deixen d’estar presents un cop s'ha aprovat la Constitució o l'Estatut. Precisament per això cal preveure com es podrà reformar o derogar la Constitució o l'Estatut. Les clàusules de reforma només existeixen a la Constitució i als Estatuts d'Autonomia. Són contingut obligatori de totes dues, perquè és la manera de fer valer el principi del paral·lelisme de les formes. Quan jo no hi sigui, només es podrà reformar la meva obra de la manera com deixo expressament prevista.

Aquest principi és el que va trencar la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, mitjançant la qual el Tribunal Constitucional va reformar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya sense seguir el procediment de reforma previst a l’Estatut i que en el procés d'aprovació havien respectat escrupolosament el Parlament, les Corts Generals i els ciutadans catalans en referèndum.

El govern espanyol, fins al 17 de juliol passat, s’ha negat a reconèixer el trencament del principi del paral·lelisme de les formes, el trencament del principi més intangible de l’ordenament jurídic de l’estat constitucional.

Pedro Sánchez ha sigut el primer president del govern central que al ple del Congrés de Diputats ha reconegut expressament el trencament d'aquest principi. Va dir textualment: "Soc dels convençuts que, després de la sentència del Tribunal Constitucional, Catalunya té un Estatut d'Autonomia que no va votar. En conseqüència, la crisi de Catalunya només es podrà solucionar votant".

El reconeixement d'aquest trencament és d'una importància extraordinària. Només a partir d’aquí es pot començar a buscar una solució. Amb l'argument que aquí no ha passat res, que tot s'ha fet d'una manera jurídicament impecable i que no hi ha res a parlar, érem en un cercle viciós. Així hem estat des del juliol del 2010 fins avui.

Ara podem començar a pensar com podem sortir d'aquest cercle. No és fàcil, perquè no hi ha previst cap procediment per reparar el trencament d'un principi tan essencial que gairebé no s'hauria de posar per escrit i que quan s'hi posa no s’espera que no es respecti. La forma de reparació del trencament d'aquest principi cal inventar-la. A l'ordenament constitucional i estatutari no hi és.

Des del punt de vista normatiu som al mateix moment on érem. Des del punt de vista polític, no. Des del 17 de juliol podem començar a buscar una sortida. Segons com es miri, és poc o és molt. Però és el que hi ha.