El pedaç autonòmic i la solució federal

Quan iniciava l’explicació de la descentralització política als alumnes em remuntava al dret a la vida i la interrupció de l’embaràs. Deuen recordar, els deia, que la interrupció de l’embaràs podia ser considerada com un acte antijurídic que podia ser exonerat de responsabilitat penal en determinats supòsits o com un dret constitucional de la dona embarassada, que podia interrompre l’embaràs dins d’uns terminis fixats per la llei. La llei de supòsits era una resposta. La llei de terminis, una solució, ja que en aquesta última la resposta s’ancorava en la Constitució.

Pel que fa a la descentralització política amb l’estat de les autonomies i l’estat federal, passa una cosa similar. L’estat de les autonomies és a l’estat federal el que la llei de supòsits és a la llei de terminis. L’estat de les autonomies és una resposta, però no una solució, en la mesura que no és la Constitució la que defineix l’estructura de l’Estat, sinó que simplement fa possible que aquesta estructura de l’Estat sigui definida per normes infraconstitucionals com són els estatuts d’autonomia. L’estat federal és una solució en la mesura que és la mateixa Constitució la que defineix l’estructura de l’Estat.

A Espanya s’ha assajat la resposta abans que la solució. El 1985 es va introduir la llei de supòsits mitjançant la reforma del Codi Penal. Fins al 2010, amb la llei orgànica 2/2010, no es va introduir la llei de terminis en el nostre ordenament.

A partir del 1980, mitjançant l’aprovació dels diferents estatuts d’autonomia, Espanya va trobar una resposta a la descentralització política. Encara ens hi trobem.

És veritat que una resposta pot convertir-se en solució. La resposta de la llei de supòsits del 1985 gairebé s’havia convertit en una solució per a la societat espanyola. Si en la campanya de les eleccions generals del 2008 l’actuació combinada d’un capità de la Guàrdia Civil i una jutge de guàrdia de Madrid no haguessin posat en marxa de manera injusta una campanya d’investigació en determinades clíniques en què s’havien practicat interrupcions de l’embaràs, no s’hauria generat la inseguretat que va conduir a l’aprovació de la llei orgànica 2/2010. El tema estava pacificat fins a aquest moment amb la llei de supòsits del 1985.

De manera similar, a Espanya es vivia la resposta de l’estat de les autonomies com a solució. La satisfacció amb aquesta forma de descentralització política era molt àmplia. Ho hauria continuat sent per un temps indefinit si el PP no hagués interposat el recurs d’inconstitucionalitat contra la reforma de l’Estatut de Catalunya i no s’hagués dictat la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010.

El trànsit de la resposta a la solució pel que fa a la interrupció de l’embaràs va ser fàcil, tot i que hi va haver una protesta sorollosa de l’Església catòlica acompanyada pel PP i encara hi ha un recurs contra la llei orgànica 2/2010 davant el Tribunal Constitucional. Però el tema està pacificat i resolt.

Amb l’estructura de l’Estat passa una cosa diferent. El trànsit de la resposta a la solució suposa l’obertura d’un procés materialment constituent, encara que es vehiculi a través del procediment de reforma de la Constitució.

Perquè dels dos problemes constituents que la societat espanyola havia d’afrontar després de la mort del general Franco, el trànsit de la dictadura a la democràcia i el trànsit d’un estat unitari a un estat políticament descentralitzat, el primer era un problema formal però no materialment constituent, en la mesura que la societat espanyola sabia el que volia sense cap dubte, mentre que el segon era un problema també materialment constituent, en la mesura que la societat espanyola sabia el que no volia però no el que volia.

Per això la Constitució va resoldre el primer problema, la constitució d’Espanya com un estat social i democràtic de dret, mentre que va donar una resposta al segon però no el va resoldre.

L’estat de les autonomies no és una forma d’estat, en la mesura que no està definida en seu constituent. És una resposta que es va inventar l’ens constituent per a un problema al qual no podia deixar de donar una resposta. Però la Constitució simplement va possibilitar la resposta mitjançant la remissió als estatuts d’autonomia, que són normes materialment constitucionals, però formalment no ho són.

Com a conseqüència d’això, l’estructura de l’Estat tal com està configurada per la Constitució i els estatuts d’autonomia pot ser impugnada davant el Tribunal Constitucional, la sentència del qual pot fer-la saltar pels aires. És el que va passar amb la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010.

Amb aquesta decisió, el Tribunal Constitucional ens va situar davant d’un procés materialment constituent. Com més temps triguem a reconèixer-ho, pitjor.