Jim Jeffries i les cabareteres noquejen Jack Johnson

Barcelona‘El combat del segle’ SALA BECKETT

Denise Duncan va estrenar l’any passat la punyent Negrata de merda, que havia escrit i dirigia. Un títol prou explícit i un tema que no sembla voler abandonar, ja que la seva nova obra ens aproxima a la vida del primer campió mundial afroamericà de pesos pesants, Jack Johnson, de principis del segle XX. Un campió negre en una societat supremacista que li va fer pagar cara la humiliació, aplicant una macarrònica llei que prohibia el desplaçament d’homes amb dones per motius immorals. Jackson, però, va decidir fugir cap a Europa i el seu periple el va portar a Barcelona, on va residir un temps i on va protagonitzar un combat de boxa a la plaça de braus Monumental davant del boxejador i poeta Arthur Cravan, de qui Iñaki Lacuesta va fer l’interessant documental Cravan vs Cravan. La vida de Johnson va ser portada al cinema el 1970 per Martin Ritt en La gran esperança blanca, que en part es va rodar a l’actual Estadi Olímpic, convertit en un estadi de Cuba. Era, òbviament, el drama d’un negre triomfador perseguit per un estat racista.

Amb el rerefons del racisme, el text de Denise Duncan camina entre els aspectes biogràfics de Johnson i l’estada a Barcelona, molt en particular l’assiduïtat al luxós cabaret Excelsior, que tan bé va retratar el pintor Josep Mompou. És al cabaret on Johnson s’enfronta a la seva dona, al seu gran rival, James J. Jeffries, a la seva mare i, sobretot, a les tres coristes de l’Excelsior. La proposta té un problema de fons -l’anodí i pansit retrat de Johnson- i un de càsting, perquè és difícil que Armando Buika pugui guanyar ni un round escènic davant d’un magnífic Alex Brendemühl, que fins i tot ofereix un solo de saxo. Estan més ben escollides les cabareteres, tant pel que fa a la interpretació com al cant, amb les veus d’una energètica Yolanda Sikara i una radiant Queralt Albinyana, que brilla en la millor escena de l’espectacle, davant una bona espàrring com Andrea Ros. La direcció és àgil i apunta maneres, tot i que no emociona. Diria que hi ha un excés de cridòria.