El conte del bon nacionalista
Després que, al voltant de l'any 2012, el procés independentista català arrenqués amb força, la visió espanyola dels principals nacionalismes perifèrics experimentà un gir remarcable. Fins aleshores, i des de la transició postfranquista, el basc era el nacionalisme radical, feréstec, etnicista i totalitari; no només a causa del terrorisme d’ETA, sinó també de la complicitat del PNB (aquella teoria segons la qual uns sacudían el árbol i els altres recogían las nueces) i dels discursos i les propostes de dirigents com Xabier Arzalluz, Juan José Ibarretxe, etcètera. No és que, entretant, el nacionalisme català hegemonitzat per Pujol tingués bona imatge a Madrid (alguns socialistes el volien empresonar, i molts populars cridaven ¡Pujol, enano, habla castellano!), però se’l considerava un problema manejable, ni que fos al preu de fer-li concessions pressupostàries o competencials.
L’eclosió del Procés capgirà les percepcions. De sobte el PNB –que, just aleshores, retornava a Ajuria Enea de la mà d’Iñigo Urkullu– aparegué com el paradigma d’un nacionalisme raonable, pactista, moderat, respectuós del marc constitucional i coadjuvant en l’extinció d’ETA. I tot l’arsenal de desqualificacions abocades durant decennis sobre els patriotes bascos va ser abocat sobre els independentistes catalans, fins a arribar a les imputacions de rebel·lió i terrorisme. La darrera i més brutal mostra de com els dolents del relat oficiós passaven de dur boina a lluir barretina l’expressà l’altre dia Cayetana Álvarez de Toledo en sostenir que “el moment polític actual [amb Catalunya] és més difícil que quan ETA matava”.
Tanmateix, aquesta relativa exoneració del nacionalisme basc no podia durar. N’hi ha hagut prou que, a banda de negociar pressupostos, gestionar el concierto i regatejar el cupo, el PNB participés en la redacció d’un esborrany de nou Estatut per a Euskadi –cosa bastant natural en un partit nacionalista, no troben?–, i les alarmes dels guardians de les essències pàtries ja s’han disparat. Per exemple, en el darrer número del butlletí electrònic de la FAES d’Aznar, amb un article “enginyosament” titulat Urkullu también tiene un plan.
Permetin-me, en primer lloc, presentar-los-en l’autor. Vicente de la Quintana Díez és un militant veterà del PP basc, més proper a María San Gil i a Santiago Abascal que no pas als Basagoiti, Alonso i altres dirigents de la darrera dècada. Secretari general, també, de la Fundación para la Libertad (reducte a Euskadi de l’espanyolisme més granític), entre el 2012 i el 2018 va ser rescatat i premiat com a assessor del president Rajoy en matèria antiterrorista..., durant un sexenni en què l’activitat terrorista ja fou, feliçment, zero. Després d’abandonar la Moncloa, és col·laborador d’El Mundo i la FAES.
La tesi del senyor De la Quintana és simple: “El PNV nunca bajó del monte del fracasado Plan Ibarretxe para acampar en la llanura del autonomismo. Estaba dando un rodeo”. És a dir, que les preteses seriositat i moderació dels jeltzales encapçalats per Ortuzar i Urkullu no eren més que una cortina de fum darrere la qual s’amagaven conceptes completament il·legals i subversius del règim de 1978, com ara els de “nación foral”, “consulta ciudadana habilitante”, “identidad nacional de Euskal Herria”, “derecho a decidir pactado con el Estado”, etcètera.
Així doncs, la publicació de l’esborrany de nou Estatut redactat per experts propers a PNB, PSE i Podem confirma les pitjors sospites de Vicente de la Quintana: “Aborda la autodeterminación, la bilateralidad y la ciudadanía diferenciada. [...] El artefacto chorrea inconstitucionalidad”. Més greu encara: “Lo que se inicia es una operación de mutación constitucional similar a la intentada en su día por el Estatut [de 2006]”, una operació que persegueix “la definitiva expulsión del Estado español del territorio vasco”. Davant d’aquest “atadijo de disparates –conclou, barroc, De la Quintana Díez– es cuestión de pura supervivencia nacional que los partidos leales a la Constitución comprendan la peculiar idiosincrasia de las formaciones nacionalistas; adviertan los efectos que en el sistema político español ha desplegado a lo largo de cuarenta años su influencia desmesurada; y obren, por fin, en consecuencia”.
Traduït a un llenguatge més planer: l’actual sistema polític espanyol ja no pot tolerar que al seu si hi actuïn i hi tinguin un paper partits nacionalistes dignes d’aquest nom; és a dir, desitjosos d’aconseguir (més) sobirania per a les seves nacions. A tot estirar, el règim accepta regionalismes bons minyons com el del càntabre Revilla o la Coalición Canaria d’Ana Oramas, horroritzada per les negociacions entre PSOE i ERC. A Esquerra, al PNB, a Bildu, a Junts..., hi ha un consens segurament majoritari per excloure’ls o marginar-los, ja sigui reformant la llei electoral o envoltant-los d’un “cordó sanitari constitucionalista”, com suggereix l’article citat més amunt.
No, a Espanya no hi ha nacionalismes bons. Vaja, sí: el nacionalisme espanyol que abasta des de Vox fins a una gran part del PSOE. Però aquest ho és tant, de bo, que ni tan sols s’anomena nacionalisme. Quina sort tenen, els punyeteros!
