Contra el virus, soldats

Des de fa setmanes, periodistes i mitjans mal informats comenten la cursa que s’estaria desenvolupant entre laboratoris i equips científics xinesos, nord-americans i europeus a la recerca d’una vacuna contra el Covid-19. També ens han parlat de l’assaig clínic que, sota la direcció de l’epidemiòleg Oriol Mitjà, mira de verificar l’eficàcia de certs antiretrovirals de cara a la curació dels infectats i la protecció dels sospitosos d’estar-ho...

Bestieses. Aquí –dins d’allò que Salvador Espriu anomenava La pell de brau, avui coneguda com a Reino de España– l’únic laboratori (d’idees) a les indicacions del qual cal estar atents és la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, la FAES de José María Aznar. I, segons aquesta escola de pensament, l’únic remei eficaç contra l’expansió del coronavirus és el desplegament de l’exèrcit espanyol per tots els racons del “territorio nacional”.

En la situació d’emergència global que estem vivint, són diversos els governs que recorren a les seves forces armades per ajudar a contenir la pandèmia. A Itàlia, camions militars transporten fèretres de víctimes del virus fins a cementiris que encara tenen capacitat per enterrar-los. A França, els aparells d’un portahelicòpters de la Marine Nationale traslladen de forma ràpida i segura malalts greus des de l’illa de Còrsega fins a hospitals del continent. Una mica pertot, els uniformats aixequen o habiliten hospitals de campanya i fan altres tasques de caràcter logístic.

A l'estat espanyol, allò que una grandíssima part de l’espectre polític espera i reclama de les forces armades en aquestes setmanes crítiques no és –o no principalment– que juguin un paper de suport logístic, sinó que tinguin un rol heràldic, que marquin territori, que facin patent la significació centralitzadora de l’estat d’alarma, que visualitzin davant la ciutadania quién manda aquí. I això, sobretot, en aquelles comunitats amb fama de díscoles, rebels o refractàries.

No hi havia cap preocupació de caràcter mèdic, ni la denúncia de cap problema d’intendència, darrere d’aquest titular de La Razón del dijous 19: tres dies després de començar el desplegament de la Unitat Militar d’Emergències –clamava el diari de Paco Marhuenda– “l’Exèrcit continua sense trepitjar els carrers de Catalunya, el País Basc i Navarra”. ¿Que trepitgés aquells carrers tallaria la propagació del virus, milloraria l’estat dels malalts, alleujaria la situació als hospitals...? Evidentment, no. El Covid-19 és tan sols la coartada per exigir allò que Vox, el PP, Ciutadans i els seus corifeus mediàtics reclamen des de fa anys: la recentralització de l’Estat, la laminació dels poders autonòmics.

El mateix dia que es redactava el titular de premsa abans esmentat, el líder de l’oposició, Pablo Casado, intervenia en la sessió extraordinària del Congrés de Diputats per oferir a Pedro Sánchez un suport crític, però suport, sempre que el desplegament de l’exèrcit fos “a tot Espanya, sense tenir en compte territoris o competències”. No, al president del PP no el neguitejava que la presència salvífica dels militars no arribés als habitants de Cantàbria o de la Rioja, poso per cas. Allò que exigia i vol és imposar-la al País Basc i a Catalunya, on els governs respectius l’havien rebutjada i, per tant, es tractava d’infligir-los una nova humiliació.

Com sempre en relació a aquesta mena d’assumptes, el socialista Sánchez s’ha plegat ràpidament al marc mental, al frame de la dreta espanyolista –que, en bona part, comparteix–, i l’endemà mateix del debat parlamentari els militars de la UME ja feien la seva primera intervenció a Catalunya. Una intervenció entre teatral i grotesca de desinfecció d’algunes zones de l’aeroport del Prat, cosa que hauria pogut fer perfectament una empresa civil (n’hi ha desenes a Catalunya capacitades per realitzar aquesta tasca). Però, és clar, l’objectiu no era higiènico-sanitari, sinó propagandístic i polític. Una plasmació d’allò que el mateix Sánchez havia dit en anunciar l’estat d’alarma: a partir d’ara els poders autonòmics s’han de situar detrás del govern central; no al lado, sinó detrás.

Més encara: si les dretes exigien al president Sánchez la militarització de la resposta a la crisi, l’inquilí de la Moncloa –o el seu brain trust– ha decidit desbordar-les per dalt, i convertir al cap de l’Estat Major de la Defensa (Jemad), el general Miguel Ángel Villarroya Vilalta, en un dels rostres principals de l’estratègia de comunicació del goven espanyol davant la pandèmia.

I és clar, si poses un tinent general, encara que ho sigui de l’exèrcit de l’aire i nascut al Montsià, si el poses a donar la cara sobre la situació actual, compareixerà uniformat i emmedallat, com li correspon; i s’expressarà segons li han ensenyat des del dia que ingressà a l’acadèmia: en llenguatge d’arenga casernària, glossant les “virtudes militares” de “disciplina, espíritu de sacrificio, moral de victoria”, parlant de “guerra irregular y rara”, instant tothom a “comportarse como soldados”, etcètera.

Fins i tot a mi, que vaig fer la mili, m’hauria agradat més sentir a parlar de ciutadania, solidaritat, responsabilitat, fraternitat i ciència.