Les cruïlles del PSC
amb les eleccions al Parlament en l'horitzó, el Partit dels Socialistes de Catalunya té ara mateix dos objectius tan legítims com naturals: guanyar-les (o fer-hi el millor resultat possible, sortint del clot en què començà a caure fa una dècada) i, després, governar la Generalitat. Convé subratllar que una cosa no comporta automàticament l'altra, com ho demostren els 37 escons obtinguts per Ciutadans el desembre del 2017, sens dubte la victòria políticament més estèril de tota la història mundial del parlamentarisme modern. A més, i en el cas concret del PSC, succeeix que les condicions necessàries per fer un bon resultat a les urnes –quan el president Torra les posi, és clar– són força contradictòries amb els requeriments posteriors per articular una majoria de govern operativa. Examinem-ho amb algun deteniment.
De tota la musculatura electoral que el PSC ha perdut respecte del seu nivell mitjà de resultats del període 1980-2006, una part li fugí de manera gradual entre el 2010 i el 2015 en direcció cap al sobiranisme o l'independentisme explícits (JxSí, ERC, JxCat...), o bé cap a una esquerra nova i més genuïna (Podem-els comuns). És difícil que, en les actuals circumstàncies polítiques (amb Podem assegut a la taula del consell de ministres i la hipòtesi d’un referèndum d’autodeterminació consensuat instal·lada als llimbs), una part significativa d’aquells emigrants electorals torni a la cleda socialista.
La veritable hemorràgia, però, no va ser aquesta, sinó la provocada a partir del 2012 per Ciutadans, que amb la seva demagògia descordada arrabassà al PSC centenars de milers d’electors ferits per la crisi econòmica, desconcertats per la inestabilitat al vèrtex del PSOE (de Zapatero a Rubalcaba, de Rubalcaba a Sánchez, de Sánchez a la gestora...), espantats davant l’empenta de l’independentisme i recelosos que el PSC no els defensés amb prou energia.
I bé, és a una bona porció d'aquests votants (del milió llarg de sufragis d'Inés Arrimadas el 21-D) que l'equip de Miquel Iceta vol recuperar. El PSOE ha retrobat l’estabilitat sota la batuta de Pedro Sánchez, i des de fa quasi dos anys torna a governar, i darrerament ho fa amb un executiu “d’esquerres” que arbora la bandera de les polítiques socials i conjuga el mantra del “diàleg” amb Catalunya. Per contra, la competència taronja està en descomposició: Rivera ha plegat, Arrimadas vol coalitzar-se amb el PP del fillol polític d’Aznar (un mos difícil d’empassar a Nou Barris o a Cornellà), encara no saben si llur presidenciable serà Lorena Roldán o Nacho Martín Blanco –que és tant com haver de triar entre el foc i les brases– i, en general, l’estrella mediàtica i demoscòpica de Ciutadans s’apaga.
Així, doncs, l’eix de la tàctica preelectoral del PSC consisteix a situar-se sota l’arbre corcat de Cs, sacsejar-lo amb missatges afalagadors i anar-ne recollint els electors decebuts. Aquesta és la missió que la cúpula té confiada en especial a la poderosa Federació del Baix Llobregat; aquesta sembla ser la tasca específica de la vice primera secretària i portaveu Eva Granados: facilitar que els votants penedits o desenganyats de Ciutadans no trobin gaire a faltar les Arrimadas, les Roldán i les Sonia Sierra. Aquest deu ser també el propòsit de Miquel Iceta quan s’entrevista amb la direcció de Societat Civil Catalana o quan autoritza que figures històriques del PSC (Joan Ferran, Anna Balletbò) s’incorporin al consell assessor de l’entitat unionista.
Per tant, l’eix del discurs socialista d’aquests propers mesos serà que ells, a un presidenciable independentista, ni mig vot; i que els presos polítics s’han de penedir; i que cal –ho deia Salvador Illa divendres passat– “imposar l’agenda del retrobament entre Catalunya i Espanya”. I si això exigeix hibernar la famosa taula de diàleg per tal que no interfereixi amb els missatges de campanya, la hibernaran. Però quan, després de l’escrutini, el PSC vulgui “governar Catalunya”, no ho podrà fer sol, com no va poder ni en els millors temps de Pasqual Maragall. I és poc probable que pugui –ni aritmèticament, ni políticament– amb el PP i Cs, o amb l’auxili d’un fantasmagòric tercerviisme parlamentari.
Aleshores? Aleshores és quan se sentirà, més forta que mai, la veu dels comuns cridant –en això, dignes hereus de la Iniciativa més sectària– que cal foragitar “la dreta” del govern de la Generalitat, i exigint un tripartit d’esquerres entre ells, el PSC i ERC. I en aquell punt esclataran totes les contradiccions del socialisme català. Si el 2003, en unes circumstàncies més plàcides i amb clara hegemonia del PSC, el Pacte del Tinell sacsejà els fonaments de la política espanyola, ¿podria actualment el PSC-PSOE cogovernar amb el partit de Junqueras i de Marta Rovira? ¿Per fer què, per esperar que els republicans llencin per la borda el seu programa independentista, regalant-lo sencer a Carles Puigdemont i a JxCat?
Potser m’equivoco, però diria que unes tals contorsions superen fins i tot els dots de ballarí de Miquel Iceta.
