Una Diada excloent
La setmana vinent serà la cent trenta-quatrena vegada que es commemora l’Onze de Setembre. Cent trenta-quatre anys que una porció de catalans –pocs, molts o moltíssims, segons el moment– es manifesten d’una manera o d’una altra per reivindicar la personalitat nacional i els drets polítics del país. De manera legal o clandestina, en temps monàrquics o republicans, amb institucions d’autogovern o sense, desafiant els sabres dels guàrdies de seguretat del rei, les porres dels grisos de Franco o, simplement, la calor i la temptació de la platja pròpies del final d’estiu. Això converteix la Diada –cito l’estudi que li dedicà el 2008 el malaguanyat col·lega Pere Anguera– en “la festa nacional més antiga i de més llarga tradició a Espanya”.
Amb tot, i com ja és habitual, tant el Partit Popular com Ciutadans han anunciat que no hi participaran de cap manera, ni tan sols en els actes institucionals convocats per la Generalitat. L’inefable Carlos Carrizosa ho argumenta dient que el govern català està “segrestat pel nacionalisme” –cert, exactament igual que l’administració nord-americana està avui “segrestada” per la dreta republicana, i Downing Street està “segrestat” pels 'tories' del morro fort, i el govern andalús per les dretes més ràncies, i...; se’n diu democràcia–, i afegeix que “no és la Diada de tots perquè és la Diada del nacionalisme”. Les festes nacionals ja ho tenen, això: que interpel·len, convoquen i mobilitzen bàsicament aquells que se senten part de la nació concernida. ¿El senyor Carrizosa creu que el Doce de Octubre treu al carrer gaires apàtrides, internacionalistes militants, cosmopolites i altres persones que no se senten espanyoles?
En definitiva, la tesi reiterada per la dreta espanyolista afirma que l’Onze de Setembre és una celebració “excloent”. Excloent? Vejam: el 1886, la primera vegada que se celebrà un acte específic vinculat a la caiguda de Barcelona davant Felip V i a la subsegüent pèrdua “de les llibertats catalanes”, l’acte consistí en un funeral a Santa Maria del Mar organitzat per elements joves del Centre Català; i, segons les fonts policials espanyoles –que ja estaven a l’aguait–, hi van assistir “148 separatistas”, presidits per Àngel Guimerà i “el agitador” Valentí Almirall. Aquests darrers vuit o nou anys, la mitjana d’assistència a la Diada s’ha mogut al voltant del milió de persones. La comparació entre aquestes xifres, ¿reflecteix una dinàmica d’exclusió o més aviat d’inclusió, d’integració, una formidable capacitat per sumar?
D’altra banda, per declarar-te exclòs, marginat d’una convocatòria o d’un esdeveniment, cal que primer hi hagis participat, i després te’n vulguin apartar o foragitar. No he sentit mai que els partits de dreta i centredreta es consideressin exclosos del Primer de Maig, perquè mai no hi han tingut res a veure. I bé, ¿quan han pres part AP-PP o Cs en els actes de l’Onze de Setembre, més enllà de prendre’s una copa de cava, a finals del segle passat, en la recepció del Parlament, o d’una esporàdica i incòmoda presència en l’ofrena floral davant l’estàtua de Casanova? ¿Cal recordar què deia, sobre la Diada, Vidal-Quadras a principis dels anys 90? ¿Hem de repetir que fa una quinzena d’anys, molt abans de cap procés independentista, Josep Piqué titllà la celebració de “pallassada”?
Si em permeten la confidència, des del 1977 –enmig del mític milió del passeig de Gràcia– m’he passat tots els Onzes de Setembre al carrer, copsant l’ambient i recollint papers; els matins, entre la ronda de Sant Pere i el Fossar de les Moreres; les tardes, més aviat entre les places de Catalunya i d’Urquinaona, contemplant les modestes manifestacions dels anys del “peix al cove”. En totes aquestes dècades, mai no vaig veure per allà ni Miguel Ángel Planas, ni els xicots de Nuevas Generaciones, ni Alícia Sánchez-Camacho, ni Xavier García Albiol, ni cap altre dirigent d’Alianza Popular, després Partit Popular. ¿Com pot aquesta família política sentir-se exclosa d’una data que no ha sentit ni viscut mai com a pròpia?
El cas de Ciutadans és encara més flagrant, perquè des del 2006 no hi ha notícia que els dirigents taronges hagin fet cap gest de reconeixement o d’adhesió a l’Onze de Setembre. Al contrari: ben aviat van engegar iniciatives per tal de traslladar la Diada de l’Onze de Setembre –que voldrien, suposo, un dia feiner ordinari– a Sant Jordi. Una manera no gaire subtil d’arrabassar-li qualsevol càrrega històrico-política i qualsevol dimensió reivindicativa, de folkloritzar-la, de convertir-la en una mena de Black Friday primaveral de llibres i roses, en una 'festa' susceptible de ser celebrada a Catalunya, a Califòrnia o al Gran Londres... Si, per justificar la seva presència a la Via Catalana del 2014, Lorena Roldán ha hagut de dir que hi anà gairebé segrestada!
En fi, que cadascú celebri la festa nacional que més li abelleixi i que ignori aquella altra que li resulti aliena. Això sí: amb una mica de respecte, i sense hipocresies ni victimismes barats.