Eixamplar la base o esmicolar-la?
Intentar l'anàlisi poc o molt racional d'una situació en què prevalen les visceralitats i els factors personals és complicat i fins i tot perillós, perquè pots acabar rebent de totes les bandes. Així i tot, m'hi arriscaré.
En part l'actual conflicte, al si de l'espai postconvergent, entre el puigdemontisme i l'aparell del PDECat reflecteix una tensió clàssica entre la cultura de partit i la cultura de moviment. El Partit Demòcrata Europeu Català, tot i tenir només quatre anys de vida –els complirà el divendres 10 de juliol– i una direcció molt jove, recull el pòsit organitzatiu de les quatre dècades de Convergència Democràtica. Com qualsevol altra organització política veterana i habituada al poder institucional, dona importància a la implantació i a la capil·laritat tant territorial com social, al vigor de les seves estructures directives (si vostès ho prefereixen, al manteniment del principi d'autoritat dins del partit) i, en cas d'integrar-se dins d'una estructura més àmplia, valora la preservació de la pròpia personalitat i de les quotes de poder intern que li puguin correspondre.
Aquesta és una realitat supraideològica: acabem de veure com a Iniciativa per Catalunya Verds –que està en concurs de creditors des de fa un any, i no es presenta com a tal a les urnes des del 2012– es plantegen refundar-se sota el nom d'Esquerra Verda. Per iniciar una nova aventura política en solitari? No: per no desaparèixer del tot diluïts dins de Catalunya en Comú i preservar-hi, amb la identitat de grup, un determinat percentatge de presència en les llistes electorals i la distribució dels càrrecs interns.
La lògica d'un moviment polític és tota una altra. Un moviment es fonamenta en l'adhesió –si molt convé informal, sense necessitat de fitxa ni carnet– dels individus a un lideratge carismàtic, investit per mèrits propis o de les circumstàncies d'una autoritat que aquells que hi són sensibles consideren indiscutible i gairebé il·limitada. A un moviment li repugna negociar d'igual a igual amb col·lectius que considera destinats a ser absorbits, i encara li agrada menys reconèixer-los drets de grup o quotes de cap mena.
En aquest punt, algú podria afirmar –de fet, està escrit i estudiat des de fa decennis– que el binomi Convergència-pujolisme dels anys daurats va ser un tàndem perfecte de partit i moviment. És ben cert. Tanmateix, en aquell cas el pare i el líder d'ambdues criatures polítiques era el mateix, Jordi Pujol. Ell decidia o ratificava en darrer terme qui havia de presidir l'executiva comarcal de la Selva, establia els pactes amb Madrid i feia els grans discursos adreçats no a la militància, sinó al conjunt dels catalans. Tot això, a més, en unes circumstàncies d'estabilitat incomparables amb les actuals.
Avui, en canvi –de fet, des de la retirada d'Artur Mas– al PDECat li falta un lideratge fort, perquè aquests només es construeixen a base de temps, èxits a les urnes i distribució de càrrecs, i David Bonvehí no ha pogut beneficiar-se de cap d'aquests mecanismes de legitimació. A sobre, la juxtaposició electoral amb Junts per Catalunya –que, per la seva banda, ha estat un mix de col·lectius i persones de procedències diverses– ha fet del Partit Demòcrata un formatge d'Emmental de lleialtats i disciplines, com s'ha vist prou amb la guerra de manifestos de la setmana passada.
Per contra, Carles Puigdemont –que no va ser mai ni un polític orgànic ni un convergent convencional– s'ha vist ungit per l'exili, per la persecució policial i judicial espanyola i –sobretot– pels imprevistos èxits electorals del 21-D el 2017 i de les Europees el 2019, i ha apostat per vertebrar al seu voltant un moviment de lideratge legitimista, voluntat transversal i adhesió més aviat aclamativa, dins del qual els partits –inclòs el que vol fundar el dia 25– apareixen com a mers instruments, com a fusibles que hom pot cremar i substituir sense cap emoció.
Així doncs, el desenllaç de la contesa no sembla gaire dubtós, però sí preocupant i deplorable; almenys per als qui ens ho mirem sense cap compromís ni interès personal envers els uns o els altres. Ja estàvem poc o molt habituats a la guerra freda entre Esquerra i Junts, una guerra que els horitzons electorals de la tardor poden escalfar. Ara, a més, hem d'entomar el conflicte civil en el si de Junts per Catalunya, que inclou –en les pitjors tradicions de la política moderna– la disputa pel nom, per la marca. Tot això mentre el president Quim Torra s'ho mira passivament, perquè no sembla tenir cap ascendent ni sobre l'aparell del PDECat ni sobre l'inquilí de la Casa de la República, a Waterloo.
Almenys des del 2012, molts analistes, entre els quals m'incloc, hem repetit incansablement que el Procés català era un fenomen bottom-up, de baix a dalt, en què la ciutadania havia arrossegat els líders. Esperem que segueixi sent així, perquè en cas contrari ho tenim fotut.
