Excuses de mal pagador
Va ser la nit del 26 al 27 de gener del 2004. El matí anterior el govern d'Aznar, utilitzant de forma partidista els serveis d'intel·ligència de l'Estat i el servilisme del diari Abc, feia esclatar la notícia que, tres setmanes abans, el conseller en cap de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, s’havia entrevistat en secret amb el vèrtex d'ETA al Rosselló. Davant la resistència del president Maragall a trencar la flamant coalició de govern amb Esquerra i la proximitat d'unes eleccions generals (les del 14-M del 2004), al madrileny carrer de Ferraz corria el pànic, i des de l'aparell hom va fer dues trucades als alcaldes de l'Hospitalet (Celestino Corbacho) i de Sabadell (Manuel Bustos) per demanar-los si, en cas de ruptura entre PSOE i PSC, estarien disposats a encapçalar la reconstrucció de la federació catalana del PSOE.
Gairebé setze anys després, Corbacho és un invisible regidor unionista de Barcelona (invisible perquè l'astre Valls ho eclipsa tot al seu voltant) i Bustos està condemnat i inhabilitat per diversos delictes relacionats amb la corrupció. Però l'objectiu últim d’aquelles trucades ha estat assolit, si no de iure, almenys de facto, i a més sense necessitat de trencadisses ni escissions: el PSC s’ha anat transformant des de dintre, per voluntat sostinguda dels seus dirigents (o d’allò que en resta) en una dòcil federació territorial del PSOE. Les grans fites d'aquesta evolució són prou conegudes: primer, el rebuig d'aquella consulta política sobre el futur de Catalunya que, encara el 2012, els socialistes catalans duien al seu programa; després, el suport del PSC a l'aplicació de l'article 155; i sempre –vaja, des que el juliol del 2014 conquerí la primera secretaria– l'extrema adaptabilitat de Miquel Iceta a totes les conjuntures, giragonses i exigències del PSOE. Marx en estat pur: “Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc uns altres”.
Darrerament, la metamorfosi del PSC en regional catalana del socialisme espanyol travessa un altre Rubicó: el qüestionament tant de la immersió lingüística a les escoles com del paper de TV3 i Catalunya Ràdio. Diuen alguns analistes que es tracta d'un gir tàctic per aprofitar l'enfonsament de Ciutadans. Doncs, si fos així, pitjor: els taronges repetien llurs consignes sobre l'escola o els mitjans “adoctrinadors” com papagais, sense coneixement de causa, perquè cap Arrimadas ni cap Carrizosa havien tingut res a veure amb la posada en marxa de la immersió lingüística, ni amb la realitat interna de l’escola catalana des del 1983, ni amb la construcció dels mitjans de comunicació públics d’aquest país.
El PSC, en canvi, hi ha tingut moltíssim a veure. Des de Marta Mata –que ara els Icetes i Granados invoquen en va– fins a Joan Manuel del Pozo, passant pels centenars de militants que han treballat en el sistema d’ensenyament públic durant quatre decennis. La direcció socialista, doncs, sap perfectament que la “flexibilitat” lingüística ara reclamada existeix des de sempre; que els i les docents no són bonzes fanàtics capaços d’aplicar la immersió de la mateixa manera a Ripoll i a Badia del Vallès; que l’adaptació pragmàtica a les realitats de cada centre és inevitable, i que el coneixement i l’ús del castellà no retrocedeixen enlloc, ben al contrari. En definitiva, al PSC saben que qüestionar el concepte, el rètol, d’immersió lingüística comporta dinamitar el fràgil mur de contenció d’una castellanització escolar massiva. Allò que fan és demagògia a consciència.
¿I què direm de la nova actitud davant la ràdio i la televisió de la Generalitat? Bé, nova tampoc: és una pulsió antiga, que el 2007 verbalitzà l'aleshores diputat Joan Ferran amb la metàfora segons la qual a Catalunya Ràdio i a TV3 hi havia una “crosta nacionalista” que calia arrencar. En aquells anys, aquesta doctrina es cobrà algunes peces, però al capdavall resultà frenada pel pes del sector que concebia el PSC com un partit nacional. Ara aquest sector s’ha esvaït i, pel que es veu, les idees del Col·lectiu Crisol troben el camp lliure.
Per tal de justificar tots aquests moviments, el primer secretari Iceta ha advertit que “els nacionalismes instrumentalitzen la llengua”. No és una descoberta que li hagi de valdre el Nobel, francament, però hauria estat més honest si hagués precisat que ho fan tots els nacionalismes, i més com més forts són. El nacionalisme espanyol, en concret, des de fa cinc segles; des de Nebrija (“siempre la lengua fue compañera del imperio”) fins a José Ignacio Wert, passant pel “si eres español, habla español” del 1939, per totes les Cadecas i Tolerancias i Babels o pel discurs de Ciutadans des del 2006.
En aquestes condicions, dir que l'independentisme ha patrimonialitzat el català resulta entre grotesc i obscè. ¿I l’unionisme o l’espanyolisme no han instrumentalitzat el castellà? ¿De quina llengua fan bandera, al Parlament o al míting, aquells que es pretenen antiindependentistes implacables? O Iceta troba millors excuses, o les agrupacions li tomben aquesta lamentable pirueta.