Ni fàcil, ni ràpid, ni indolor

Benvolgut Raül,

Disculpa’m que utilitzi aquesta via –la de l’article / carta oberta– per agrair-te la tramesa del llibre que vas publicar fa algunes setmanes, 'Esperança i llibertat', i fer-te partícip d’algunes impressions com a lector del volum. Ara que el judici davant del Tribunal Suprem ha entrat en la fase testifical, de la qual vosaltres, els acusats, sou més aviat espectadors, m’ha semblat que l’eventual lectura d’aquests paràgrafs no et distrauria gaire de les teves obligacions primeres, que són defensar-te i denunciar les flagrants anomalies del procediment judicial a què esteu sotmesos.

Del teu llibre, que qualifiques com “de reflexions i de propostes”, m’han interessat diverses coses. Potser per insòlita, una d’elles són les vivències carceràries que conté. Perquè –ho confesso– mai, del 1977 ençà, no havia imaginat tenir amics i coneguts del camp de la vida pública empresonats, abans i tot de cap condemna, a causa de la seva activitat estrictament política. Llegir-te quan expliques –sense cap truculència– les rutines de presó, les relacions amb els presos comuns i amb els funcionaris, les conduccions o els recomptes, doncs, em frapa i em revolta.

Amb tot, allò que m’ha semblat més remarcable de les pàgines d’'Esperança i llibertat' és la lectura realista que fas dels esdeveniments que ens han portat fins on som, potser perquè hi coincideixo quasi al 100%. Sense retrets, sense autoflagel·lacions, constates l’existència d’un “tipus d’activisme que es preocupa més de reforçar la seva pròpia identitat reivindicativa que no pas d’obtenir resultats. Sembla, en alguns casos, que sigui més important la trinxera que l’objectiu, l’estètica que l’ètica, la cerca de culpables abans que la construcció de solucions”. I més avall insisteixes: “Tendeixo a desconfiar dels messies, dels oracles i d’aquells que presumeixen de tenir una bola de vidre...”

“Fer una República –escrius en un altre passatge del llibre– no és una tasca fàcil, ràpida o indolora. I si algú ho creu, lamento dir que enganya o s’autoenganya”. No hi puc estar més d’acord. Després de gairebé un segle i mig de catalanisme massivament autonomista, la ràpida mutació d’aquest en independentisme ha estat un fenomen excepcional, prodigiós. Suposar que hom podia assolir la independència en cinc o sis anys ja pertany al 'pensament màgic', més encara quan de qui hom pretenia separar-se era de l’estat espanyol, no de Suècia, el Regne Unit o Dinamarca.

Tanmateix, una de les coses que més m’han agradat del teu llibre és que, sense ignorar “l’actitud i la força de l’adversari” (és a dir, el comportament repressiu de tot l’aparell de l’Estat, els recursos internacionals que posseeix, la fúria amb què l’establishment sencer s’ha juramentat per fer un escarment, per fer-vos afusellar si això fos possible...), poses molt més èmfasi en quin hauria de ser el capteniment de l’independentisme per superar aquells obstacles. “Tot allò que hem fet ha estat necessari. Tot. Però no ha estat suficient. Ens cal interioritzar, com mai, la mentalitat del fondista i tot allò que comporta”. “El camí cap a la realització que volem requereix més temps, més majories, més consensos”. “En aquest trajecte no hi ha dreceres, ni fórmules màgiques, ni passadissos secrets, només voluntat plural, tenacitat i perseverança”. “Determinació, confiança, autoestima i rigor”. “És l’hora de la resiliència”.

Permet-me subratllar també la serenitat, fins i tot l’elegància –despullada de qualsevol victimisme–, amb què assumeixes les responsabilitats personals derivades del teu compromís polític i institucional. Precisament perquè és tan injusta, la presó en el vostre cas esdevé una eina política, un instrument de pedagogia social i de conscienciació col·lectiva. Ho resumeixes amb una frase magnífica: “No volem que se’ns plori, sinó que volem que se’ns reivindiqui”. Presumeixo que, en aquest punt, no us deveu sentir insatisfets.

En l’amable dedicatòria que acompanyava l’exemplar d’'Esperança i llibertat' quan el vaig rebre hi deies: “Espero que sigui útil”. Doncs crec que pots estar tranquil, perquè ho és. Molta altra gent ha escrit i escriurà articles o llibres amb una línia analítica i prospectiva semblant; però pocs tenen l’autoritat que et concedeixen el teu comportament dels darrers anys i la teva situació actual a l’hora d’afirmar, per exemple: “Com més grans siguin les majories i més determinada estigui la gent a resistir un període que serà llarg i difícil, més incentius tindrà l’Estat per acceptar una negociació i els actors internacionals per exigir-la i/o facilitar-la”.

Voldria acabar, amic Raül, amb un prec personal: que, aprofitant els recessos i les pauses del judici al Suprem, transmetis a la Dolors, a la Carme, al Quim, als tres Jordis, a l’Oriol i al Josep allò mateix que t’expresso directament a tu. És a dir, la meva enhorabona pel coratge i la dignitat que tots i totes (inclosos la Meritxell i en Carles) vàreu mostrar en les vostres declaracions durant les primeres setmanes de la vista oral; i una forta abraçada de solidaritat i afecte per a cadascun.