Josep Piqué tenia raó
Entre els estius del 2005 i del 2006, mentre avançava el procés de gestació d’allò que resultaria ser el partit polític Ciutadans, l’aleshores líder del PP de Catalunya, Josep Piqué, i el seu braç dret, Francesc Vendrell, van mantenir contactes amb els promotors del nou projecte. Conscient que aquest competiria amb el PPC pel mateix i aleshores modest espai socioelectoral, Piqué intentà persuadir els De Carreras, Espada i companyia que, si bé llur missatge anticatalanista i contra el nou Estatut era molt benvingut, no calia un altre partit per vehicular-lo, perquè el PP podia fer-ho perfectament i, en tot cas, els “intel·lectuals” aportar independents a les futures llistes dels populars, imitant així el model de relació entre el PSC i la plataforma Ciutadans pel Canvi.
La proposta de l’exministre d’Aznar de “coordinar mensajes y aunar esfuerzos” –vaja, de satel·litzar l’operació Ciutadans– va ser rebutjada amb displicència per uns personatges que es vantaven de ser d’esquerres, de provenir del PSUC, de la CNT o de qualsevol corrent contracultural dels anys 70 i 80 i que, per tant, no volien saber res amb la caspa dels hereus de Fraga. I la veritat és que, recordada per exemple després del 21-D de 2017 –quan Cs obtingué trenta-sis escons i el PP quatre–, la idea de Piqué més aviat feia riure.
Ara, però, comencem a adonar-nos que l’únic error de Josep Piqué va ser el de tenir raó massa aviat. (Sort que, en un elegant gest de desgreuge, Societat Civil Catalana l’acaba d’incorporar al seu nou consell assessor.) Després d’explotar electoralment la mentida i la demagògia fins a l’extenuació (la llengua castellana perseguida a Catalunya, l’escola catalana opressiva i adoctrinadora, la TV3 nord-coreana, el cop o la rebel·lió del 2017, la necessitat d’un 155 perpetu, l’ús de la querella com a arma de destrucció política massiva, etcètera), els d’Albert Rivera van descobrir ja fa gairebé tres mesos que, quan et llances a una dinàmica d’aquesta mena, sempre hi ha algú altre –en aquest cas, Vox– que et desborda, que et supera en demagògia, en extremisme i en violència verbal, i s’emporta els fruits que tu has conreat tan amorosament durant anys.
Els taronges, doncs, han passat en menys de cent dies de l’arrogància a l’orfenesa. Només des d’aquesta situació es pot entendre que la seva lideressa provisional, la senyora Inés Arrimadas, proposés l’altre dia autosatel·litzar-se a aquell mateix Partit Popular al qual, mig any enrere, Rivera pretenia arraconar electoralment i substituir políticament.
Com que Ciutadans porta la falsedat a l’ADN, Arrimadas va justificar la proposta per la necessitat de representar millor els ciutadans que “viven bajo el yugo nacionalista”. I qui són, aquests oprimits? Doncs tots els electors censats a Catalunya, al País Basc i a... Galícia. A Galícia, on, dels trenta-nou anys d’autonomia, AP-PP n’ha governat trenta-dos, i específicament els darrers onze. Que la realitat no t’espatlli un bon tall de veu, eh, Inés!
La fórmula que planteja la probable successora d’Albert Rivera té un aspecte grotesc, i un altre de patètic. El grotesc és voler fer coalició amb el PP i “altres forces constitucionalistes” a Galícia i Euskadi. En les darreres eleccions als Parlaments d’aquells països (2016), Cs obtingué a Galícia el 3,38% dels vots, i al País Basc el 2,02%, òbviament sense cap escó. A les municipals del maig de 2019, l’score gallec fou de l’1,91%, i el basc resultà estadísticament imperceptible. A les generals del passat novembre, els taronges seduïren el 4,35% dels votants gallecs i l’1,12% dels bascos. Amb aquests registres, i sense el més mínim poder institucional en cap dels dos territoris, s’ha de tenir molt poc sentit del ridícul per aspirar a promoure i vertebrar una fórmula “mejor unidos” que, si arribés a quallar, tindria en els taronges un ingredient marginal.
L’aspecte patètic és el que fa referència a Catalunya. Després de dos anys vantant-se d’haver guanyat les eleccions convocades per Rajoy el desembre de 2017, de ser la primera força política catalana i de liderar –no cal recordar amb quin estil– l’oposició al Parlament de la Ciutadella; després d’haver reduït el PPC a la mínima expressió i estar a punt d’esborrar-lo del mapa, ara resulta patètic que el suposat partit hegemònic de l’unionisme al Principat busqui protegir el seu negre futur sota els faldons (metafòrics, ja m’entenen...) de Pablo Casado i Cayetana Álvarez de Toledo. I és força previsible que aquests, favorables a un Catalunya Suma abans del 10-N, quan encara temien la competència taronja, responguin ara exigint una semiabsorció de la marca Ciutadans, en la línia d’allò que plantejava Josep Piqué el 2006. A Galícia ja han fet més: el PPdeG diu que quadres i militants de Cs tenen les portes obertes per posar-se en el seguici de Núñez Feijóo.
És sabut que, quan un nàufrag s’ofega, braceja compulsivament i crida coses incoherents mentre intenta surar.
