La metamorfosi
Els manters? Res, uns neobarcelonins emprenedors que potser no tenen tots els papers en regla, però donen color i vida a alguns dels espais més emblemàtics de la ciutat, i ofereixen a tothom la democràtica possibilitat de lluir un (fals) Louis Vuitton per 25 euros. Els narcopisos? Doncs un atractiu més de Barcelona, que hi ha turistes de moltes menes, caram, i no tothom ha de venir seduït per Gaudí ni pel 'shopping' de luxe al passeig de Gràcia! El populisme? No, disculpin, és que no ens devíem explicar prou bé: si en campanya dèiem que l’alcaldessa Colau era populista, de fet volíem dir que era popular, molt popular..., i senzilla, i simpàtica, i mereixedora de revalidar el càrrec.
Aquest vindria a ser, des de vint-i-quatre hores després de l’escrutini del 26-M, el discurs tàcit de Manuel Valls, de Jaume Collboni i dels seus corifeus intel·lectuals i mediàtics: de considerar Ada Colau una criptoindependentista vergonyant més nociva per a Barcelona que les dotze plagues d’Egipte, a veure en la seva continuïtat a l’alcaldia la taula de salvació, el gran baluard de resistència contra l’independentisme.
El més remarcable d’aquesta pirueta discursiva, però, és l’entusiasme i l’impudor amb què l’han assumida determinats opinadors que s’autoconsideren d’elit i, per tant, amb autoritat per marcar el rumb de la política barcelonina. El columnista Joaquín Luna, que el mateix dia de les eleccions havia retret al quadrienni de Colau fins i tot la decadència de la vida nocturna a la ciutat (“Barcelona, que avorrida que ets!”, 'La Vanguardia', 26 de maig), tres dies després suplica en el títol d’un altre article: “Colau, Collboni, Valls... pactin!” I Jordi Évole maniobra, i Víctor Amela tuiteja... I el cineasta José Antonio Bayona –millor cineasta que sociòleg– teoritza sobre “los barrios del cinturón obrero de mayoría progresista no independentista”.
I és que, en efecte, l’argument més presentable de la gran maniobra político-mediàtica contra Ernest Maragall consisteix a llegir el resultat del 26-M com el triomf d’una suposada esquerra hostil a la independència, una suma de forces que estaria doncs legitimada per assumir el govern de la ciutat. Tanmateix, aquesta teoria obliga els seus paladins a diverses contorsions successives, cadascuna més forçada que l’anterior.
La primera passa per incloure, d’una vegada per totes, l’espai dels comuns dins del camp unionista, llençant per la borda el sobiranisme, l’autodeterminisme, la defensa d’un referèndum..., és a dir, totes les actituds que han singularitzat la posició d’Ada Colau i els seus des del 2015, les que la portaren a trencar amb el PSC arran del suport d’aquest al 155, etcètera. La segona contorsió comporta considerar el PSC d’Iceta i Collboni –per no dir, directament, de Pedro Sánchez– com una força d’esquerres, malgrat les actuacions i/o els discursos de la Fiscalia de l’Estat, del ministeri d’Exteriors, de les meses del Congrés i del Senat... malgrat els silencis del mateix Sánchez a Sitges dissabte passat.
La tercera contorsió voreja ja el trencament de lligaments, i consisteix a fer veure que la llista de Manuel Valls, Barcelona pel Canvi-Ciutadans, també era d’esquerres o progressista. És una tesi difícil de sostenir si hom pensa en els militants del partit taronja que han sortit elegits regidors (les senyores Guilarte i Barceló, el senyor Sierra). Però no resultaria més creïble si, després d’escenificar un divorci de conveniència entre Valls i Cs, el suport a Colau es limités als “independents” Valls, Corbacho i Parera. ¿Em podria explicar algú en què és més d’esquerres –i, per tant, més acceptable per als comuns– la senyora Eva Parera, exseguidora de Duran i Lleida, que la senyora Elsa Artadi, per exemple?
El panorama que intento descriure no estaria complet sense una referència a aquella ala més dogmàtica dels comuns que la darrera setmana s’ha apressat a beneir una eventual conjunció Colau+Collboni+Valls. Hi conflueixen sectarismes heretats de la Iniciativa dels temps de Joan Saura i exponents de la versió més jacobina del 15-M; tots aquells que consideren que l’independentisme és un “sòviet carlí”.
A ells, i en particular a l’exdiputat Raimundo Viejo (que s’ha manifestat favorable a acceptar el suport de Valls), m’agradaria adreçar-los una senzilla reflexió. Autosituats com estan en l’esquerra transformadora, potser fins i tot revolucionària, en tot cas enemiga del règim del 1978, ¿no s’adonen que avui, a Espanya, l’única força capaç d’esberlar aquest règim, el vector amb més potencial desestabilitzador i subversiu que hi ha a la vista, és la reivindicació independentista catalana? Sí, malgrat que sigui un moviment interclassista amb fort pes de les classes mitjanes, malgrat que hi figurin (horror!) antics convergents. ¿En volen la prova irrefutable? Doncs calculin quants activistes o dirigents del 15-M –d’aquells que volien “assaltar el cel” i acabar amb “la casta”– són avui a la presó, a l’exili o processats per rebel·lió, sedició, etcètera. Cap ni un. D’independentistes, en canvi, n’hi ha unes quantes desenes: l’establishment sí que sap qui i què l’amenaça.
