La naturalesa de Vox

Aquells que acostumen a cantar les excel·lències de l’actual sistema político-institucional espanyol, del règim de 1978, tenen des del passat 10-N un petit problema addicional: com justificar que, dins d’un marc tan idíl·lic, fill d’una transició tan exemplar, un partit com Vox hagi pogut erigir-se de sobte en la tercera força parlamentària i obtenir 52 escons, que tradueixen la confiança de quasi un 15% dels votants, 3,6 milions de persones.

Davant d’aquest desafiament interpretatiu, prevalen ara com ara les respostes còmodes, les anàlisis minimitzadores o blanquejadores del fet: alguns diuen que només ens hem homologat a Europa (oblidant que, a França, els Le Pen van trigar quatre dècades a assolir el suport que Vox ha obtingut en dos anys, o que el “programa moral” d’Abascal, masclista, antiavortista i homòfob, es troba als antípodes del d’un Geert Wilders); altres sostenen que Vox no és més que una forma castissa de democràcia cristiana de dretes, res greu; i molts despatxen el tema afirmant que es tracta, simplement, d’una explicable reacció defensiva davant del separatismo catalán.

Per descomptat, el fenomen ha suscitat raonaments més sofisticats; per exemple, el que feia dissabte passat a La Vanguardia el notari Juan-José López Burniol sota el títol L’autoengany sobre Vox. En síntesi, la seva interpretació analitza Vox com una reaccció “espontània”, de caràcter populista –i, per tant, simètrica d’allò que representa Podem– nodrida per “perdedors de la globalització”, per “maltractats pel sistema”; una reacció que seria molt erroni “deixar fora de joc per franquista” o “demonitzar com a feixista”.

L’amic López Burniol em disculparà la franquesa, però aquesta vegada el meu desacord amb ell és profund. En primer lloc, crec que el concepte de populisme –com aquell que utilitzàvem abans, el de demagògia– serveix per a tot i no significa gaire res, perquè es pot aplicar al 80% de la política de masses contemporània. Populista és Trump, naturalment, i els brexiters, i Salvini, i... Però ¿no ho és Macron quan comença a fer concessions en tromba contra el seu programa reformista per mirar d'apaivagar el profund malestar social francès? ¿I Sánchez quan s’abraça a Iglesias dos mesos després d’haver-lo considerat un malson? ¿I no ho era Albert Rivera, en pau descansi, quan volia mobilitzar transversalment (“ni rojos ni azules”) el bon poble constitucionalista?

També em sembla equivocada l'equiparació entre Vox i Podem. Tothom és lliure de cultivar les seves fòbies ideològiques, però el programa d’Abascal resulta molt més rupturista dels consensos sociopolítics construïts a Espanya durant els darrers quaranta anys que no pas les idees d’Iglesias, situades a la dreta de les que el PSOE defensava el 1977. Sobretot, estimat Juanjo, se’m fa impossible admetre que Vox no pugui ser qualificat de franquista, i que sigui –com afirmes– l’expressió d’un “aixecament popular” o de “les classes mitjanes” contra les elits i les classes dominants.

¿És gaire “popular” el districte de Sarrià-Sant Gervasi, on el 10-N Vox va obtenir el millor resultat de Barcelona (7,9%)? Nou Barris, amb el 7,1%, ¿et sembla un baluard de les “classes mitjanes en perill de desaparició”? ¿Algú pot considerar “maltractats pel sistema” els joves pijoultres coneguts com “los de Artós” (per la plaça homònima, a Sarrià), aquells que fa dos anys van apedregar Catalunya Ràdio i ara han celebrat sorollosament la pujada de Vox? Al fet que Sant Climent Sescebes i Sant Andreu de la Barca siguin dos municipis catalans on l’extrema dreta ha fet gran forat, ¿li trobes una explicació socioeconòmica, o més aviat ideològico-casernària? ¿I què me’n dius de Ceuta, amb un 35,3% dels sufragis per a Vox? ¿Com poden ser víctimes del “sistema econòmic global” tots els quadres de Vox, començant per Santiago Abascal, que van gaudir durant anys de confortables càrrecs, escons inclosos, dins els rengles del PP?

Certament, Vox no respon al cànon clàssic del feixisme dels anys 1920-1930, tot i que la seva capacitat per atraure simultàniament els vots dels més rics i els dels més pobres hi fa pensar. Ara, ¿com es pot negar la seva impregnació franquista, quan entre els 52 flamants diputats hi ha militars explícitament nostàlgics d’aquella dictadura, i desinhibits apologetes de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera, i en els mítings de la passada campanya hom parafrasejava sense cap pudor els clàssics del falangisme, i...?

¿No podem considerar franquista un partit que –a Barcelona, sense anar més lluny– té com a diputat un Juan José Aizcorbe antic membre de Fuerza Nueva? ¿I que atrau a persones provinents de partits com Democracia Nacional o España 2000, a nombrosos antics membres de la Plataforma per Catalunya fundada i dinamitada pel cèlebre exseguidor de Blas Piñar, Josep Anglada, fins i tot a individus que havien militat en el Movimiento Social Republicano, un grup neonazi sense embuts, oportunament dissolt l’any passat?

Si d’això no en diem franquisme ni feixisme, ¿com n’hauríem de dir, benvolgut Juanjo?