La política de la venjança
The politics of revenge: fascism and the military in 20th century Spain és un llibre remarcable de l’historiador britànic Paul Preston publicat en anglès el 1990 i traduït més endavant al castellà. Explicat en poques paraules, el volum analitza com el pes de les idees i de les forces de la dreta autoritària (el monarquisme antiliberal, el militarisme africanista, el catolicisme ultramuntà, el falangisme, etcètera) van impregnar la cultura i la praxi política espanyoles del Nou-cents, i va convertir els adversaris en enemics, els discrepants en intrusos (la Antiespaña) que havien de ser foragitats de la comunitat nacional; uns enemics als quals calia no pas derrotar, sinó destruir, exterminar sense cap forma de compassió. No cal dir que aquesta concepció de la lluita política fou portada al paroxisme pel poder franquista durant la guerra civil i en els primers anys de la postguerra.
I bé, és tristíssim haver-ho de dir, però tinc la creixent sensació que, confrontada amb la reivindicació independentista catalana, la dreta espanyola –en el més ampli sentit de l’expressió, des dels partits als mèdia, des de la magistratura fins al cardenal Cañizares– hi està responent amb esquemes propis del 1936 o del 1939, amb una lògica guerracivilista que confon la política amb la represàlia i la justícia amb la venjança, que pretén no pas la derrota democràtica de l’adversari sinó la destrucció de l’enemic.
Aquesta passada setmana Vox –la tercera força al Congrés de Diputats– ha presentat una proposició de llei per il·legalitzar els partits independentistes, és a dir, ERC, JxCat i Bildu, a l’espera de poder-ho fer amb el PNB. Naturalment, ni el PP ni Ciutadans no desqualifiquen la iniciativa, perquè tant els blaus com els taronges han suggerit el mateix altres vegades, ja sigui per il·legalització directa o per una reforma a mida de la llei electoral que els exclogui de les Corts Generals. I jo em pregunto: ¿quina diferència conceptual, qualitativa, hi ha entre aquestes propostes i la Ley de Responsabilidades Políticas del 9 de febrer de 1939, que posava fora de la llei totes les organitzacions polítiques o sindicals enemigues del franquisme victoriós?
¿I què direm sobre el mètode de la doble condemna als dirigents del Procés, inhabilitats i/o empresonats per haver organitzat el 9-N o l’1-O, i després castigats també pel Tribunal de Cuentas amb multes de milions d’euros? Doncs direm que és exactament la mateixa lògica utilitzada per la justícia franquista: els consells de guerra dictaven penes de presó o de mort però, en paral·lel i d’acord amb la llei citada en el paràgraf anterior, els Tribunales de Responsabilidades Políticas castigaven els ja condemnats per la via penal, i també aquells que havien marxat a l’exili, i fins i tot a persones que havien mort anys abans (per exemple, el president Macià) amb la pèrdua total o parcial del patrimoni. No n’hi havia prou amb arrabassar la llibertat o la vida; calia també llançar els rèprobes –i les seves famílies– a la misèria. Al enemigo, ni agua.
Només des d’aquesta lògica de la venjança es pot entendre que la triple dreta PP-Vox-Ciutadans hagi convertit la presentació de denúncies i querelles en la seva principal forma de fer política. En lloc de derrotar l’adversari obtenint més vots que ell, com és propi de la democràcia, Casado, Abascal i Arrimadas el volen expulsar de l’escenari a base de querelles que compten, a més, amb l’acollida propícia d’una judicatura amiga. Només des de la lògica de la venjança més deshumanitzada es poden entendre la protesta de Cs davant el permís penitenciari de 48 hores concedit fa uns dies a Jordi Cuixart –amb l’argument inquisitorial que “no se n’havia penedit”– i l’oposició ferotge de les dretes a qualsevol reforma del Codi Penal, amnistia o indult que pogués afavorir els presos polítics.
És també la lògica de la venjança l’única que pot explicar l’acarnissament de la Fiscalia en el judici d’aquestes setmanes, a l’Audiencia Nacional, contra el major Trapero i altres responsables dels Mossos d’Esquadra durant la tardor del 2017. Deu ser deformació professional, però els confesso que en les sessions fins ara celebrades a San Fernando de Henares m’ha semblat veure-hi el mateix esperit que presidí, el 1939-40, els consells de guerra franquistes contra els generals José Aranguren Roldán i Antonio Escobar Huerta. Uns caps de la Guàrdia Civil que havien gosat enfrontar-se a l’Alzamiento del 1936 mereixien un càstig implacable. Un cap policial, ni que fos autonòmic, dubtós en el seu compromís amb la unitat d’Espanya, també. Ja que la pena de mort no és possible, almenys la mort civil i professional.
Però les lògiques sovint són imparables. L’eurodiputat de Vox Hermann Tertsch ja ha demanat que “las Fuerzas Armadas interrumpan un obvio proceso golpista de voladura de España como Nación”. I la dreta que s’autotitula democràtica (el PP i Ciutadans) xiula, mira cap a una altra banda i manté les seves aliances.
