La síndrome de les dues rodes
Possiblement un dia l’assumpte serà objecte d’un rigorós estudi universitari, les conclusions del qual es publicaran al 'British Journal of Psychology' o en alguna altra revista semblant. El cas s’ho valdria, perquè es tracta d’un trastorn de comportament que afecta desenes de milers de barcelonins, i que inclou totes les opcions polítiques, sexuals o lingüístiques, tota mena de professions i un ampli ventall d’edats.
No soc psicòleg, però d’entrada el fenomen fa pensar en el típic desdoblament de personalitat, només que a escala massiva. Perquè es manifesta en persones que, quan exerceixen de vianants, no caminen per les voreres fent ziga-zagues ni encalçant els altres vianants, i per travessar els carrers solen utilitzar els passos degudament senyalitzats, i esperar que el semàfor estigui verd. I, si condueixen un cotxe, respecten les normes bàsiques de circulació, es deturen als estops, no circulen per un carrer en sentit contrari... Vaja, si no ho fessin així el nivell de sinistralitat viària a Barcelona faria pensar més en la Batalla de Stalingrad que en el trànsit rodat per una ciutat europea, i afortunadament no és el cas.
Tanmateix, quan aquests vianants o conductors de cotxe no diré que exemplars, però normals, s’enfilen a una bicicleta –sigui convencional o elèctrica– o a un patinet motoritzat, una part considerable es transformen de Dr. Jekyll a Mr. Hyde, i perden tota noció de civisme, de respecte als altres, d’educació bàsica. En conseqüència, circulen per Barcelona decidits a utilitzar indistintament el millor de tots els mons; vaja, de totes les opcions de mobilitat en superfície. Si hi ha carril bici, circulen pel carril bici, tot i que no forçosament en la direcció marcada (vegi’s el carril ascendent del carrer Ganduxer, que demana cames de Bahamontes i que té molts més practicants del descens que de la pujada). Si no n’hi ha, pedalen per la vorera i, quan troben un obstacle o l’obligació de deturar-se, passen a la calçada, eventualment al carril bus-taxi, serpentejant entre els automòbils. Si molt convé, poden rifar-se el sentit obligatori de qualsevol carrer partint de la premissa que els altres vehicles ja frenaran.
Per a molts ciclistes i patinadors (o com s’hagin d'anomenar els cada cop més nombrosos usuaris del patinet), els semàfors són purament indicatius, i només els respecten si calculen que seguir endavant comporta un risc real d’acabar sota les rodes d’un cotxe. Pel que fa als vianants, són la part feble de la selva urbana, i ja s’espavilaran... Incomptables vegades he vist, al doble carril bici del carrer Provença –que l’Ajuntament dotà fins i tot de petits semàfors específics per als ciclistes–, algun d’aquests, o usuaris d’altres artefactes de dues rodes, passar rabents quan ja feia estona que tenien vermell. Afegim que cap dels vehicles a què al·ludeixo no fa soroll, i haurem de concloure que circular a peu per Barcelona ha esdevingut un esport d’aventura, o una activitat de risc.
A mitjan juliol, un informe del RACC (titulat pomposament 'Segon baròmetre del ciclista urbà', a veure quan elaboraran un baròmetre del vianant urbà...) deia entre moltes altres coses que gairebé la meitat dels ciclistes barcelonins “confessen que desconeixen les normes vigents a la ciutat” en matèria de circulació de bicicletes. Fan bé, perquè de normes no sembla que n'hi hagi gaires; i, si n’hi ha, no s’apliquen; de fet, és impossible implementar qualsevol política disciplinària o sancionadora, considerant que la immensa majoria d’aquests ginys de dues rodes no estan matriculats ni són identificables a través de les càmeres de trànsit. Pel que fa a la Guàrdia Urbana, és evident que té altres urgències.
Però, a més de la impunitat de què se saben beneficiaris, els i les que recorren la ciutat a bord de bicicletes, patinets i vehicles similars tenen a favor seu un altre factor encara més important: la seguretat, fins i tot l’arrogància, d’aquells que creuen que es mouen “en el sentit de la història”, en plena sintonia amb la sostenibilitat i el futur del planeta. Aquestes eufemísticament anomenades “noves formes de mobilitat urbana” estan de moda, marquen tendència, són 'politically correct' i fins i tot mereixen l’aprovació de la inefable Greta Thunberg. Què més es pot demanar? Per això quan, un feiner a les vuit del matí, a la cantonada Calvet / Tenor Viñas, una gentil ciclista que ha travessat en vermell se’t tira al damunt, totes les seves excuses són un delicat cop de timbre que cal traduir per: “Au, desgraciat, vigila i no obstaculitzis el progrés, a veure si encara em faràs caure...!”
És ben cert que, en ciutats com Copenhaguen o Estocolm, fa cinquanta o vuitanta anys que una gran porció de residents hi circulen en bicicleta. Però el civisme i el sentit de la convivència de danesos o suecs no tenen res a veure amb els nostres. Quan, a sobre, arribin els patinets a 80 km/h, això pot ser la Guerra del Vietnam.
