ART
Misc20/09/2017

Joan Brossa, “un mag i un combatent”

El Macba acull la macroexposició ‘Poesia Brossa’, que fa justícia a un “artista poeta radical”

Xavier Cervantes
i Xavier Cervantes

Barcelona“És impressionant l’actualitat de Brossa”, diu Pedro G. Romero, comissari juntament amb Teresa Grandas de l’exposició Poesia Brossa, que es pot visitar al Macba fins al 25 de febrer. Ahir mateix, mentre milers de persones es concentraven a la seu de la conselleria d’Economia contra els escorcolls de la Guàrdia Civil, començava a córrer una crida a la vaga general. Alhora, les xarxes socials difonien un poema de Joan Brossa: “La gent no s’adona del poder que té: amb una vaga general d’una setmana / n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia, paralitzar l’Estat i demostrar que les lleis que imposen no són necessàries”. La mateixa Fundació Joan Brossa en va fer la piulada. “Brossa no fa diferències entre l’acció política i l’acció poètica, és un mag i un combatent”, recorda Romero. Aquesta memòria es va recuperar ahir també a la cruïlla de la Gran Via amb passeig de Gràcia, on algú va enganxar un cartell amb el lema “Votem per ser lliures” al monument al llibre que Brossa va fer per al Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya.

Aquestes dues accions podrien afegir-se a la mostra del Macba, l’exposició més completa que s’ha fet sobre Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998): 800 obres i tot de material documental, incloses fotografies, pel·lícules i llibres. De fet, les dues accions són especialment coherents amb algunes peces exposades que també ens parlen del present immediat, com ara el recorregut antiturístic per Barcelona que va fer el 1979 i que va fotografiar Colita. “Hi inclou el Liceu, el Palau de la Música i el Tibidabo, però també la botiga El Ingenio i la gossera municipal, on hi havia un cartell que avisava que tots els animals que hi entraven podien ser sacrificats”, explica Romero, que diu que Brossa era un “cronista del present d’una manera pornogràfica”.

Cargando
No hay anuncios

Crític, radical i referent

“És el poeta més significatiu pel que fa a la relació entre la cultura d’avantguarda i la cultura popular”, assegura el president de la Fundació Joan Brossa, Vicenç Altaió, que no dubta a situar-lo com “un dels artistes poetes més radicals del període que va des de finals de la Guerra Civil fins a començaments de l’actual segle, i un referent crític per a les noves generacions”. Segons Altaió, Poesia Brossa és “una exposició enormement poètica”, “una exposició de renovació” i “una entrada a una nova generació”. D’aquesta manera lliga Altaió “la colla dels brossians clàssics de Pere Portabella, Carles Santos i Josep Maria Mestres Quadreny” amb els joves que descobreixen la potència d’un “poeta de combat”.

Cargando
No hay anuncios

A tot això vol fer justícia Poesia Brossa, una mostra que dona continuïtat i amplia exposicions anteriors com les de la Fundació Miró del 1986 i el 2001, la del Reina Sofia del 1991 i la de la Virreina del 1994. Les amplia per la magnitud expositiva, perquè els comissaris han treballat intensament amb un fons de gairebé 50.000 ítems, però també perquè Romero i Grandas hi aporten “una nova lectura”, sobretot en el paper del grup d’avantguarda Dau al Set en l’obra brossiana. “Sovint es considera que Dau al Set va ser un accelerador de la veu de Brossa, però nosaltres ho interpretem com un retardador”, assegura Romero. La seva tesi és que “el gir social i la consciència de la veu dels treballadors” ja era al primer Brossa i que el trànsit surrealista és una mena d’impàs abans que, com diu Romero, “el materialisme coincideixi amb el gir social”.

L’exposició del Macba proposa un recorregut que comença sent cronològic i que a poc a poc s’endinsa en “el disc dur” de Brossa per explicar els mecanismes artístics d’“un poeta incòmode que amb el temps esdevé un clàssic acceptat”, segons la descripció de Grandas. “Va fer un treball extensíssim ple de vasos comunicants”, diu Romero. Aquest treball el despleguen en cinc àmbits. El primer, Sí, em va fer Joan Brossa, és especialment significatiu perquè recull els seus primers escrits, inclòs Inflitració, el que va publicar durant la Guerra Civil al butlletí de la 30 Divisió mentre era al front. És el Brossa milicià, que, segons Romero, no era aliè a “les imatges de la modernitat”, i en el qual ja hi eren “els elements que el definirien”, com ara la màgia, l’humor, l’avantguarda i la cultura popular, la poesia de la Generació del 27 i l’humor gràfic de revistes com La Codorniz, Segundo de Chomón i Ramón Gómez de la Serna. En aquest àmbit també es recull la influència de Miró, “una figura cabdal” en l’univers brossià, com recorda Grandes, i la posterior etapa a Dau al Set i les seves col·laboracions amb Joan Ponç i Antoni Tàpies. En una sala hi penja Cavallers presents, segons Romero una de les pintures “més lletges” de Tàpies, però que inclou un poema de Brossa.

Cargando
No hay anuncios

“Un servei de comunicació”

El segon àmbit, Joc d’imatges, té el propòsit d’entrar en “el cervell de Brossa per explorar la seva gramàtica”. És aquí, en la selecció de les Suites (1959-1969) i els Poemes habitables (1970), on es detecta “la rima entre la imatge i la poesia”. “La poesia visual no és ni dibuix ni pintura, sinó un servei de comunicació”, deia Brossa. I en aquesta comunicació hi participaven diversos llenguatges com els que mostra l’àmbit Altres itineraris. La plenitud de Brossa desborda les sales del Macba i demana més d’una visita a una exposició aclaparadora on la veu del poeta, dita, escrita i convertida en objecte, il·lumina els conflictes socials que han escrit la història del franquisme, la Transició i el règim del 78.

Cargando
No hay anuncios

La part final té dos àmbits: Una recapitulació visual i Constel·lacions Brossa. La primera rememora les exposicions a les galeries Mosel & Tschechow de Munic, Joan Prats de Barcelona i La Máquina Española de Madrid dels anys 1988 i 1989. I la segona fa dialogar Brossa amb Marcel Mariën, Ian Hamilton Finlay i Nicanor Parra. “Això el situa en altres contextos poètics”, diu Romero, que troba connexions entre la pràctica brossiana i el surrealisme de Mariën, la poesia concreta de Finlay i l’antipoesia de Parra. Així acaba una exposició que després de passar pel Macba viatjarà a Vitòria i a unes quantes ciutats de l’Amèrica Llatina.