Joan Carles, patrimoni nacional

Dos empleats de Patrimoni Nacional (del govern d’Espanya) són a Abu Dhabi per atendre les múltiples i esbojarrades necessitats que té el rei emèrit. L’home, no es pot negar, és el principal “patrimoni nacional” del regne i, com els quadres i les joies de la Corona, també necessita restauració, transport i molt de context, perquè sigui entès i admirat. El ministre de Justícia espanyol (del PSOE), Juan Carlos Campo, troba que “la monarquia està fent un esforç permanent per donar transparència i visibilitat a les despeses de la Corona” i “unes passes tremendament importants per ser una monarquia parlamentària del segle XXI”.

Això de “l’esforç permanent” s’entén molt bé. Vostès, per exemple, cada any fan la declaració de la renda. El que passa és que els monarques són de sang blava, i això fa que tot els costi més. Per això, Don Campo ens remarca que el fet de donar transparència a les despeses és “un esforç permanent”. Acaben molt cansats, sobretot quan els toca explicar que tenen un compte milionari no declarat, amb el fill de beneficiari, i una targeta opaca que fan servir els nets i fins i tot l’esposa cornupetada. Com a plebeus els hem d’agrair aquest esforç permanent i també li hem d’agrair a Don Campo que ens ho faci veure, perquè, si no, correm el risc de pensar que això no hauria de ser un esforç sinó una cosa tan natural com pagar la hipoteca. Ai, vaja. No he posat, potser, el millor exemple.

Pel que fa a les passes “per ser una monarquia parlamentària del segle XXI”, també li hem d’agrair a Don Campo que ens ho faci saber. Que la família Borbó faci passes per ser una monarquia parlamentària del segle XXI vol dir que no tan sols no ho és sinó que li falta molt per ser-ho. Si no, les passes no serien “tremendament importants”.