“L’economia catalana ha demostrat ser poc dependent del sector públic”
Entrevista a Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
BarcelonaJoan B. Casas deixarà el càrrec aquest estiu, després de deu anys com a degà del Col·legi d’Economistes. Abans de plegar ha organitzat el tercer Congrés d’Economia i Empresa (els altres dos van ser a la Transició i amb l’entrada d’Espanya a la UE). L’objectiu: repensar quin model volem. Els resultats es presenten aquest dijous.
Fa quatre anys el vaig entrevistar i em va dir que la moderació salarial havia arribat al límit. Però la cosa segueix més o menys igual.
És una mostra més de com ens equivoquem els economistes...
Era més un desig. Des del punt de vista dels economistes, quin model de societat estem construint?
El model que la tradició ens diu que hem de sostenir és l’europeu, que s’enfronta a un model molt potent, l’anglosaxó-americà, i a un d’emergent de capitalisme autoritari, com el xinès. El model europeu està rebent, des del meu punt de vista, algun dels elements no positius que configuren el model anglosaxó-americà: poca intervenció de l’estat, i molta llibertat dels individus i l’economia, també en les relacions laborals. Tot això se sosté perquè és un model assumit culturalment. Com portar armes, per exemple.
Aquí una queixa habitual, segons amb qui parlis, és que hi ha massa regulació, precisament.
Hem de ser autocrítics: el model de l’estat de benestar costa molt de mantenir i s’han acumulat disfuncions. Hi ha gent que pensa que l’estat l’hi ha de solucionar tot. Que no en té prou amb l’educació i la sanitat gratuïtes. El model ha d’assegurar que el punt de partida sigui igual per a tothom, però no el punt d’arribada. Segurament l’estat de benestar en alguns aspectes ha de ser més equitatiu i no premiar tant a qui no s’ho guanya. Però l’estat de benestar és una de les grans aportacions que pot fer Europa al món del futur.
Això només pot funcionar amb uns ciutadans exigents, no?
Autoexigents! Ens hem d’interpel·lar a nosaltres mateixos si aportem el que hem d’aportar, tenint en compte el que rebem. Assumeixo alguns postulats del pensament liberal sense arribar al punt que l’individualisme ho sigui tot, però sí que hi ha d’haver un aspecte d’autoexigència individual. A la nostra societat a vegades tinc la sensació que hi falta.
Canviem de tema. L’impacte del Procés en l’economia ha estat un dels grans debats recents.
Per les eleccions del 21-D, l’únic document que va sortir dient que Catalunya pot resistir xocs d’aquest tipus va ser el que vam fer al Col·legi d’Economistes, firmat per cinc col·legiats de mèrit nostres: Andreu Mas-Colell, Salvador Alemany, Anton Gasol, Guillem López-Casasnovas, Joan Hortalà i jo mateix. I és tal com ha sigut. Té una lectura molt positiva: la resistència. Hi ha economies que necessiten oxigen del sistema públic per respirar. Catalunya ha demostrat ser una economia poc assistida. ¿Lectura menys positiva? No puc admetre que la manca de polítiques sigui positiva. No soc d’aquesta cultura. Hi ha manca de polítiques en l’àmbit de la natalitat, la innovació, la formació...
¿Això demostra que la Generalitat de Catalunya té poc poder?
És així. Pensi que la Generalitat de Catalunya, com a agent actiu en l’economia, no té capacitat directa de canviar el curs d’un cicle econòmic. Pot fer polítiques micro, d’oferta, de crear clímax, però no pot incidir en un canvi de cicle. Si no té capacitat ni per endeutar-se! Nosaltres vam analitzar el xoc aquest puntual, i l’estructura que tenim ens sembla que podia aguantar això. I ha sigut així. Tothom, incloent-hi els serveis d’estudis molt prestigiosos, deia el contrari. La situació es cronificarà, perquè dos milions de persones no desapareixeran d’un dia per l’altre. Però la qüestió és si això es cronifiqués de mala manera. De vegades sembla que hi hagi intents d’ulsteritzar el país, i això ho hem d’evitar de totes totes.
Quan va començar el trasllat d’empreses, a l’octubre, hi havia gent que va predir que a l’economia catalana li passaria com a la del Quebec, que va entrar en decadència.
És difícil de comparar, i en tot cas has de veure la tipologia d’empreses que van marxar. La Caixa o el Banc Sabadell no m’atreveixo a dir que no van fer ben fet: el sector financer és molt delicat. D’altres serien més discutibles. No és una bona notícia, no soc dels que no hi dona importància. N’hi dono i em dol! És una importància per un cantó simbòlica, i amb efectes que no sabem a mitjà termini.
És la clau: quantificar-ho.
Fer-ho ara és impossible.