Un Le Pen espanyol? Deu ser Torra!

És immens l’estol d’intel·lectuals i polítics espanyols que s’han passat els darrers sis anys titllant la reivindicació independentista catalana de totalitària, excloent, feixista, nazi, supremacista, ultra i tots els sinònims que, d’aquests adjectius, ofereix el diccionari. Ho han fet en els tons i registres més variats, des del purament tavernari i injuriós –aquell que conreà amb tant d’èxit el 'ciudadano' Juan Marín en la recent campanya andalusa, qualificant Torra de “racista” i “covard”, i el mateix que explota cada dia Pablo Casado descrivint el president català com un “boig fanàtic”– fins al més docte i acadèmic, assortit –aquest últim– amb referències a Carl Schmitt, cites de Goebbels, apunts sobre Hitler, etcètera.

Deu ser a causa d’això que, absorbits i distrets per la recerca constant de pulsions totalitàries en el si del sobiranisme català, tots aquells zeladors de la puresa democràtica no van veure com creixia el veritable ou de la serp, ni com la serp trencava la closca i sortia a la llum, sota la pell verda de Vox. Però no tan sols van ignorar el procés d’incubació del verinós rèptil. Un cop que ja és a les institucions (les andaluses, per començar), la gran majoria dels pretesos caçadors d’ultres segueixen sense reconèixer-lo com allò que és, una força d’extrema dreta.

I, tanmateix, s’ha de dir en honor de Vox que aquest partit no ha enganyat mai ningú (vaja, ningú que no hagi volgut deixar-se enganyar). Tinc davant meu un retall de 'La Vanguardia' del 17 de gener de 2014, l’endemà de la presentació del nou grup a Madrid; el titular a tres columnes diu: “El partit d’Ortega Lara vol liquidar les autonomies”. Els documents fundacionals de Vox, els programes electorals de 2014 i 2015, també són inequívocs: impregnats d’un fort tuf 'joseantoniano', deixen ben clara la intenció de prohibir l’avortament en qualsevol supòsit, de combatre “el patológico dominio de los partidos sobre la vida pública”, d’“eliminar el derecho a la autonomía de las «nacionalidades y regiones»” i instaurar un estat unitari que només “se descentraliza en favor de entidades locales autónomas”. Si a això hi afegim les escomeses contra la “ideologia de gènere”, les expressions masclistes i homòfobes, les referències a la 'Reconquista' d’Espanya, etcètera, el perfil de les tropes de Santiago Abascal queda perfectament dibuixat.

Però es veu que hi ha molts cecs de conveniència. A Catalunya, el més mínim incident imputable a l’independentisme és erigit en categoria i provoca esgarips de denúncia contra els “feixistes de l’estelada”. Quan el passat Onze de Setembre van aparèixer en la processó cívica davant l’estàtua de Casanova cinc (cinc, tants com els dits d’una mà) militants del Vlaams Belang, un partit flamenc d’extrema dreta, algun propagandista de Ciutadans ho considerà la prova definitiva i irrefutable del caràcter ultra de tot l’independentisme. En canvi, es veu que quatre-cents mil sufragis andalusos a favor de Vox són una anècdota irrellevant que no ha de provocar cap alarma ni cap resposta democràtiques.

El passat 18 de maig, quan ni en somnis no es podia imaginar que, al cap de dues setmanes, s’instal·laria a la Moncloa amb el suport dels independentistes, Pedro Sánchez va descriure el flamant president Quim Torra com “el Le Pen de la política espanyola”; poc després, un d’aquells intel·lectuals als quals estic al·ludint publicà a 'El País' un article penós titulat 'Las amistades del Le Pen catalán'. Tot plegat, sobre la base d’uns tuits desgraciats i d’unes frases tretes de context. I bé, tot just després de l’escrutini andalús, Marine Le Pen, Geert Wilders i altres exponents de la genuïna, de l’autèntica ultradreta europea han expressat llur entusiasme davant l’èxit de Vox. Però encara estem esperant el discurs d’algun ministre, o uns articles a la gran premsa estatal, que denunciïn l’aparició del Le Pen espanyol en la persona de Santiago Abascal. El Le Pen sudpirinenc, el “feixistoide” segons l’aragonès Lambán, segueix sent Torra.

Per què? Doncs perquè, a Espanya, si l’extrema dreta es revesteix de catalanofòbia, si fa bandera de “combatre sense complexos els separatistes catalans”, aleshores ja no és extrema; són patriotes espanyols de bona fe, potser una mica massa impulsius, massa vehements, però amb els quals es pot dialogar, pactar i governar. ¿Com volem que la proposta de Vox de suprimir les autonomies escandalitzi els altres partits, si socialistes (socialistes!) com el citat Lambán o Emiliano García-Page suggereixen il·legalitzar els partits independentistes, cosa que vindria a suposar el mateix per altres mitjans?

¿Com pot l’establishment estatal considerar Vox una amenaça per al sistema si el seu debut electoral el protagonitzà Alejo Vidal-Quadras, si Santiago Abascal va néixer en el si d’aquell establishment (net d’alcalde franquista, fill de dirigent d’Alianza Popular) i va ser alletat –ell i les seves idees– a les generoses mamelles del PP madrileny d’Esperanza Aguirre? L’amenaça són Torra i l’independentisme; Vox forma part del bloc patriòtic.