El Procés revisita Companys
Escriptor i historiadorEls esdeveniments d’aques- ta tardor-hivern faran que la trajectòria política i humana de Lluís Companys pateixi una relectura. La narrativa biogràfica depèn sempre de les circumstàncies personals i ambientals en què està immers el biògraf. Encara que l’assagista es posi la granota de treball del distanciament i l’objectivitat, és impossible deixar de banda la pròpia trajectòria vital i els fets contemporanis per més que un s’exerciti a fer-ho.
Els contraris a la proclamació de la República Catalana han utilitzat fins a l’extenuació en el darrer lustre l’episodi de l’octubre del 1934 per oposar-se a una situació similar o alertar de les seves conseqüències. Els seus precs o amenaces, però, han estat vans i hem viscut uns nous Fets d’Octubre. Els assagistes contemporanis a l’aplicació de l’article 155 jutjaran el gest de Companys de proclamar “l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola” amb duresa. Hauran experimentat de primera mà la pèrdua de l’autonomia i la intervenció de la Generalitat, malgrat que el govern Rajoy no hagi arribat a l’acció expeditiva dels governs Lerroux i Chapaprieta.
No hi ha tres mil empresonats, ni un govern català dirigit per un militar o una coalició de forces, però el tast que representa el 155 farà que es relati de manera més crua el joc de ruleta russa al qual va apostar, i perdre, Companys. També, per l’experiència del 1934 i els no pocs manuals que l’analitzen, els historiadors s’aproximaran a l’aprovació de la DUI del 27-O i a les darreres decisions preses pel govern Puigdemont des d’una posició molt crítica.
Per contra, de resultes del Procés el vessant humà de Companys creixerà. El polític va estar empresonat en diverses ocasions. A finals de març del 1919, sent regidor de l’Ajuntament de Barcelona, va passar un mes a la presó Model per haver defensat els vaguistes de la Canadenca i haver titllat d’“esquirols” altres membres del consistori. Quan aquest conflicte encara cuejava, a finals de novembre del 1920, se’l va enviar al castell de la Mola a Maó. En va sortir com a diputat per Sabadell un mes després. A mitjans d’octubre del 1930, per haver subscrit un manifest de protesta pel tracte donat a Macià, a qui el règim alfonsí no deixava tornar de l’exili, Companys va passar unes setmanes a la Model.
El pas per la presó més conegut és el que va seguir el vespre dels Fets d’Octubre. L’aleshores president, en comptes de seguir l’exemple d’un dels màxims valedors de la proclamació de l’Estat Català, Josep Dencàs -que va fugir a l’exili per la xarxa de clavegueram-, es va quedar al Palau de la Generalitat i va ser detingut el 7 d’octubre. Després d’una temporada al vaixell-presó Uruguay, el gener del 1935 va ser dut a la Model de Madrid per acabar a finals d’aquell juny al penal gadità d’El Puerto de Santa María. En va sortir el març del 1936 amnistiat pel triomf de les esquerres a les eleccions a Corts. A l’exili, va ser detingut a mitjans d’agost del 1940 a França, extradit i afusellat a Montjuïc el 15 d’octubre d’aquell any.
Pel cap baix, doncs, Companys va viure empresonat dos anys. En algunes detencions -prèvies al 1940- era plausible fins i tot l’execució. Si el polític hagués renunciat a les seves conviccions davant de qualsevol dels tribunals que el van jutjar, la seva carrera s’hauria estroncat immediatament. Per moltes giragonses discursives que s’haguessin volgut crear, hauria perdut tota credibilitat i els seus adversaris n’haurien fet mofa. Ningú no se l’hauria pres seriosament si després hagués exclamat que faria això o allò “Per Catalunya!” o “Pels treballadors!”
L’acatament -comprensible des del vessant humà- per part d’alguns dirigents independentistes empresonats de la Constitució del 1978 que pretenien superar o la fugida a l’estranger d’altres per no afrontar les conseqüències judicials i penals del 27-O descarrega de frivolitat la figura de Companys. Ara que s’ha fet diàfan que anar a la presó és duríssim, a l’expresident se’l valorarà més o menys políticament, però no es podrà posar en dubte que era un home capaç d’assumir el cost personal, sense laments ni subterfugis, de les seves aventures polítiques.
Companys ni enganyava ni s’autoenganyava. Amb els seus encerts i desencerts, la revisió que se’n farà a causa de la nostra vivència del Procés deixarà la imatge d’un polític conseqüent. Els historiadors no podran escriure pas el mateix de tothom.
