Eines, màquines, ordinadors i robots

i Joan Majó
22/02/2018
3 min

Enginyer i exministreEl progrés del gènere humà, en la seva dimensió tècnica, es pot simplificar amb aquestes quatre paraules del títol, que corresponen a èpoques de la nostra història. Les eines amplien la capacitat humana, però la persona hi ha de posar la seva pròpia energia i decidir què s’ha de fer. Les màquines utilitzen energia artificial, però la persona les dirigeix i les controla. Els ordinadors milloren la capacitat de treballar amb tot el que es pugui posar en format digital, però el seu treball ha d’estar prèviament programat per una persona. Els robots, amb l’ajut de la intel·ligència artificial, comencen a fer tasques d’aprenentatge, de comprensió i de decisió, que fins fa poc semblaven exclusives de les persones (tot i això encara queden moltes tasques intel·lectuals o emocionals que no poden fer).

Les perspectives que obre l’actual irrupció d’ordinadors, automatismes, robots i sistemes d’intel·ligència artificial provoquen una sotragada important, i obliguen a trobar nous models d’organització dels sistemes econòmics, socials i laborals. Això ha provocat molta por sobre el futur del treball i la seva substitució per màquines i robots. Vull fer-hi alguns comentaris.

1. Complexitat. D’entrada, cal no oblidar que aquesta irrupció tecnològica coincideix amb altres circumstàncies que també obliguen a encarar canvis importants: la globalització i la connectivitat, que permeten la mobilitat de matèries, productes, persones, capitals i informació; el creixement demogràfic mundial i l’envelliment d’algunes poblacions; la insuficiència de recursos naturals, que impossibilita estendre el model de consum actual a 3.000 o 4.000 milions de persones; la continuada acumulació de residus, que provoca el canvi climàtic i amenaça la sostenibilitat, i l’enorme importància de l’economia purament financera, en gran part especulativa, que genera gran riquesa fictícia però no crea riquesa real. No es pot parlar del futur del treball sense considerar tot això.

2. Treball: desaparició, creació, col·laboració. El fenomen no és només de desaparició, sinó que té tres aspectes. Hi ha treballs que no caldran i desapareixeran. Se’n crearan de nous en noves activitats, molts d’ells per poder fer front als reptes que acabo d’enumerar. Altres es modificaran perquè caldrà la feina conjunta de màquines i persones, tant per fer el que les màquines no poden fer (molt més del que ens pensem) com per atendre les necessitats de les màquines.

Hi ha opinions divergents sobre el balanç final, i és difícil de fer. Cal que no ens fixem només en el que es perdrà, sinó també en el que es pot guanyar. És important veure que aquest balanç no està predeterminat tècnicament, sinó que dependrà de decisions econòmiques i polítiques, i de la capacitat de saber aprofitar les oportunitats que es generen. Si la situació empitjora no serà culpa dels robots, sinó nostra; és a dir, dels que prenguin les decisions sobre el futur.

3. Reformes econòmiques. Si el balanç fos que hi ha menys necessitat de treball humà, això no es pot considerar com un drama, sinó com una bona notícia, sempre que la disminució del treball no faci disminuir els nivells de benestar de les persones. Lògicament, la introducció de més màquines suposarà una millora de productivitat, ja que si no no es durà a terme. Més productivitat suposa reducció de costos, més creació de riquesa i la possibilitat de més benestar. El problema és com es reparteix tot això.

Per aconseguir un bon objectiu caldrà plantejar-se alguns assumptes, com el repartiment del treball (disminució del temps de treball), la redistribució de la renda (canvis fiscals), les noves rendes no provinents del treball (renda garantida) i les importants millores en el sector dels serveis personals.

4. Perspectives personals. En destaco dues que em semblen molt importants per a la nostra manera de viure. No són temes nous, però adquiriran molta importància.

Tant els llocs de treball que es creïn com els que es modifiquin demanaran capacitats personals noves. Per tant, hi haurà una necessitat molt important de formació i d’adaptació a les noves necessitats. L’adquisició de coneixements i d’aptituds haurà de ser una tasca constant i prioritària al llarg de tota la vida.

I sobretot, haurem de deixar enrere una base de la societat industrial: que el benestar s’obté en gran part del consum i la utilització de recursos i productes de tipus material. Haurem de ser més utilitzadors de serveis que no pas propietaris d’aparells. I tant els serveis com els aparells hauran de tenir un caràcter més col·lectiu i compartit.

Si som capaços d’encarar el futur no a la defensiva -preocupats només per la desaparició- sinó de manera proactiva -per generar les oportunitats de treball que ajudin a combatre els reptes globals i alhora estimulin l’adquisició de noves competències-, podrem millorar la situació no només en el treball sinó en tots els aspectes. Ara bé, això suposa una visió molt més àmplia que la purament econòmica, per no dir que la financera.

stats