Està fallant la política arreu
Hem viscut la segona onada electoral, molt més complexa que la de l’abril. Els resultats han confirmat algunes petites esperances que jo avançava fa un mes, però han portat sorpreses i han deixat nous motius de preocupació: a Madrid amb el probable tripartit de dretes, a Brussel·les amb els dubtes per nomenar el president de la Comissió, a tota la UE amb l’avançament de forces euròfobes, i a Catalunya, amb dificultats per formar majories estables. Són motius que, juntament amb d'altres, no fan preveure un període tranquil ni uns governs prou eficients.
No puc aprofundir en l’anàlisi; vull simplement recordar quines crec que han estat les causes del que està passant, i expressar dubtes sobre alguns dels comportaments polítics actuals.
1. Diagnòstic. Després d’una llarga etapa europea de pau, creixement econòmic i progrés social, amb augments continuats de la renda/càpita i disminució de les desigualtats, vam viure cap a finals del segle XX la coincidència de la globalització, de la revolució digital i de les polítiques neoliberals. Com que tot el que es pot posar en forma bits, és a dir, la informació i els diners, es pot globalitzar del tot, cosa que no passa en les altres àrees, les relacions de poder van canviar. Les polítiques desreguladores van fer que aquests dos elements assolissin una importància i una autonomia extraordinàries, ja que, en comptes d’adaptar la regulació existent, es van desregular els mercats i això va donar al sector financer i a les empreses relacionades amb la informació unes capacitats i uns poders superiors als dels estats i els governs.
L'explosió de la crisi financera el 2007 va desestabilitzar el sistema i va perjudicar una part importantíssima de la població, que no només veia reduïts els seus nivells de benestar, sinó que, encara pitjor, veia molt negres les perspectives de futur, ja que comprovava que, fins i tot quan hi havia recuperació del creixement, aquest era acaparat per una petita part de la societat i no li arribava. No és estrany que molts pensin ara que el sistema polític no els serveix, ja que no soluciona els seus problemes, i que estiguin disposats a acceptar propostes noves encara que siguin desconegudes, arriscades o fins i tot utòpiques.
2. Tractament lent, emocions i mentides. El debat polític ha anat derivant cap a escenaris més complexos i menys racionals. El primer error va ser l’absència de diagnòstic i la lentitud de reacció, voluntària o inconscient, davant del que estava passant. La manca de voluntat es trobava més en alguns països i en alguns partits de dreta, i la inconsciència, en moltes forces socialdemòcrates. Acceptada finalment la realitat, es van imposar polítiques de contenció i austeritat, en comptes de mesures d’estímul i solidaritat, fet que va agreujar els desequilibris tant socials com territorials, i va afavorir l’aparició de noves forces polítiques situades en els extrems, amb propostes de replegament, de proteccionisme, d’exclusió, de tancament o de ruptura.
A nivell de la UE, aquest fet ha canviat les perspectives de la seva construcció, i fins i tot ha posat en perill el seu futur. A nivell estatal o local genera desconcert i dificulta cada vegada més la formació de governs estables. A més, dos nous fenòmens hi han ajudat molt.
Una crescuda de la dimensió emocional, i fins i tot èpica, de les propostes polítiques, que han substituït programes per desqualificacions o insults, i ha portat a considerar enemics o traïdors aquells que abans eren simples discrepants o adversaris polítics. Això ha fet més difícils les relacions i la voluntat de col·laboració per assegurar l’estabilitat de les institucions en una mapa molt més plural.
I també una creixent debilitat de la dimensió més racional i realista de l’activitat política, ja que la revolució digital ha augmentat molt la capacitat de manipulació i deformació d’aquesta realitat, així com la velocitat de distribuir-la de manera no prou rigorosa. Un resultat d’això ha estat la simplificació de problemes que tenen molts matisos i solucions, amb l’intent de reduir-los a falsos dilemes de sí o no. Tot plegat ha complicat l’acció política.
3. Mirant endavant. Pensant que les eleccions poden obrir ara un període més calmat, m’atreveixo a formular set frases curtes amb objectius de futur. (1) Construir una unitat política europea més forta però amb respecte a la diversitat dels seus pobles. (2) Fer el mateix a l’Estat negociant una reforma constitucional. (3) Apropar l’actuació de la UE als ciutadans, augmentant la participació democràtica i la preocupació pels seus problemes reals. (4) Signar un nou pacte social que garanteixi, en el nou context, una distribució més justa i sostenible de la renda i la riquesa. (5) Recuperar en un espai el més global possible la regulació dels mercats, i especialment dels del capital i la informació. (6) No fer passar el que són simples instruments (formes d’estat, repartiment territorial...) per davant dels objectius reals (el benestar individual i col·lectiu de les persones). I (7) acceptar que els conflictes polítics només es poden resoldre negociant.
