La importància de dues frases
A la vida política a vegades passa que algunes frases que neixen com el resum d’un discurs, com l’encapçalament d’una proclama, com el títol d’un llibre, com la consigna d’una campanya o com la descripció d’una situació acaben convertint-se en molt més que això i tenen una influència notable en els esdeveniments futurs. M’agrada recordar algunes de les que he pogut viure personalment al llarg de la vida: “Entra amb nosaltres a l’Ajuntament”, als 70; “Voto por el cambio”, als 80; “L'Europa dels ciutadans i no l’Europa del capital”, als 90...
Aquests darrers dos anys s’estan fent famoses dues frases que crec que poden tenir capacitat de marcar orientacions de futur en el problema de la relació de Catalunya amb l’Estat. Aquestes frases són: “Som el 80%” i “Ho tornarem a fer”. Són dues frases curtes, ben trobades, que tenen força atractiu i que poden ser d’importància en els propers mesos. Malauradament són també d’una gran ambigüitat, poden tenir moltes interpretacions i, per tant, poden crear molts malentesos. M’agradaria explicar algunes reflexions que he fet aquests dies que posen de manifest la seva utilitat i alhora les seves contradiccions.
1. El 80% del país. És evident que si a Catalunya es pogués reunir una part molt important dels ciutadans (no cal pas arribar al 80% però sí a bastant més del 50%) en una agrupació que, amb diversitat d'opinions sobre molts aspectes, acceptés un conjunt comú de criteris sobre què vol ser el país i sobre l’estratègia per aconseguir-ho, aquesta visió es podria convertir en realitat en un termini no gaire llunyà –perquè les oposicions possibles, tant internes com externes, serien vençudes.
Fent una anàlisi aproximada de les darreres enquestes d’opinió publicades, és clar que una de les causes que expliquen l’actual bloqueig, i els fracassos que estem patint, és la divisió de 45/55 sobre l’objectiu de futur (independència o fórmules noves de permanència) i una divisió segurament de 30/70 sobre l’estratègia necessària (actuacions unilaterals o procés de negociació i reforma). Si la minoria del 45 pateix, a més, una divisió de potser 50/50 en l’estratègia, és evident que el camí unilateral està condemnat al fracàs, ja que amb el suport de no més d’un 20%/25% del país les oposicions externes, importants a Espanya i notables a la UE, són suficients per impedir-ho.
És per això que em va semblar encertada la iniciativa d’Òmnium Cultural de promoure el manifest “Som el 80%”, al qual em vaig adherir de seguida. Si el procés de recollida d’adhesions continua i es fa mantenint la pluralitat que el seu nom expressa, eliminant la imatge que es tracta d’un altre manifest “independentista”, crec que es resoldria l’ambigüitat i podria ser una important eina de futur que podria fer coincidir forces polítiques molt diverses.
2. "Ho tornarem a fer". Aquesta expressió l'han utilitzada sovint alguns dirigents del moviment independentista al govern (Puigdemont, Torra, etcètera) o de les associacions (ANC, OC), i ara és el títol d’un llibret de Jordi Cuixart. Crec que no està quedant prou clar que en cada un dels casos té un significat força diferent i que aquesta diversitat està creant una confusió extremadament perillosa.
Confesso que tinc una clara simpatia personal per en Jordi Cuixart (i encara més per en Jordi Sànchez) però crec que s’ha equivocat, no pas al llibre, on defensa posicions que em semblen acceptables, però sí al títol, que alimenta la confusió. M’explico.
Si la frase vol posar de manifest que no hi ha una actitud de rendició ni de renúncia a uns objectius polítics, és plenament coherent. Però el títol sembla indicar que cal tornar a fer el mateix, amb la mateixa estratègia i amb els mateixos errors de fa dos anys, que és el que proposa ara una part de l’independentisme. Això seria un gran error...
Tornar a un procés similar al del setembre i l'octubre del 2017, que va acabar amb una declaració unilateral d’independència d’una evident inutilitat, és no voler reconèixer els errors, i fa perdre credibilitat a les actuals demandes de negociació. A més, dona arguments o excuses als que encara segueixen proposant una nova aplicació de l’article 155. És fàcil escoltar el que ells diuen: “Si ho torneu a fer, també nosaltres ho tornarem a fer...” Ja hem vist què va passar i ja sabem què passarà, ja que l’escenari ha millorat però no ha canviat prou.
Només admetent que l’enfrontament és una via utòpica, i que la negociació tindrà dificultats però pot arribar a solucions acceptables, evitarem un nou desastre que ens faci anar novament enrere en lloc d’avançar. Les dues frases que m’agradarien ara són: “Som una majoria prou àmplia perquè sigui difícil d’aturar” i “No ens donem per vençuts; ho tornarem a fer, però amb un objectiu més realista i una estratègia clarament negociadora”.
