Una nova reconversió industrial

Crec que una part cada vegada més àmplia dels catalans i dels espanyols som conscients de les perspectives, preocupants però també estimulants, amb què estem entrant en els darrers mesos del 2020. Preocupants, com a conseqüència de tres circumstàncies: la nostra debilitat sanitària per fer front al repte actual i a altres que poden aparèixer; la no sostenibilitat climàtica i energètica del model de consum que hem creat; i la necessitat de revisar les bases del sistema econòmic i social per assegurar una convivència pacífica, fins i tot en moments de crisi. Estimulants, per l’evidència que disposem d’unes capacitats tecnològiques extraordinàries i d’uns possibles recursos financers que no havíem tingut mai a la nostra disposició. Em centro en aquest darrer aspecte, amb algunes idees simples a partir de la iniciativa de la UE de crear el fons mixt (ajut més préstec) anomenat Next Generation EU de 750.000 milions, del qual Espanya pot optar a fins a 140.000. Em limito a unes consideracions puntuals.

1. Recursos financers. La xifra de la qual ens permet disposar aquest fons és molt important, però menys del que sembla si la comparem amb l’esforç que es necessitarà per fer front als tres reptes que he indicat: sanitari, ecològic i social. Vull dir que hem de tenir en compte que caldran unes quantitats comparativament molt superiors que hauran de sortir d’altres orígens. Hem d’acceptar conseqüències de tipus fiscal i d’endeutament per a les administracions públiques, i decisions de finançament de les empreses o organitzacions involucrades. Hem d’aconseguir que a l’hora de fer projectes per accedir als fons UE, aquesta part de finançament actuï d’estímul, i serveixi d’esquer, per a aportacions locals tant públiques com privades.

2. Inversions en col·laboració. Es tractarà de projectes d’inversió. Però serà important que, a més de la construcció d’infraestructures físiques, s’hi incloguin actuacions que ajudin a millorar el capital humà, que potenciïn les activitats de recerca, desenvolupament i transferència de coneixements, que augmentin l’eficiència en l'activitat productiva i administrativa, i que donin suport a processos de cooperació, tant entre organismes privats, com amb la col·laboració entre aquests i el sector públic. L'agrupació de grans empreses amb ens privats més petits, i amb entitats de caràcter públic, pot ser una de les claus de l’èxit de molts projectes.

3. Prioritats acordades. Tenint en compte que els projectes tindran un procés previ d’aprovació a la UE, és necessari que les prioritats estiguin en línia amb el que són les actuals prioritats polítiques de la mateixa UE (economia verda, transició energètica, transició digital i reindustrialització). Dic això no només perquè crec que facilitarà la seva aprovació, sinó perquè considero que són unes prioritats molt en línia i d’acord amb el que nosaltres necessitem.

4. Objectius i eines. M’agradaria separar, en la mesura del possible, entre les actuacions de què parlem, el que són objectius político-socials del que són eines per aconseguir-los. La salut, la sostenibilitat i la justícia social estan entre els primers; i situo els recursos financers i la tecnologia entre les eines, imprescindibles però eines... Faig aquesta distinció al pensar en la transició digital, que veig com un procés absolutament prioritari però que no és un fi en si mateix. La tecnologia digital és una eina que tenim a l’abast i que si no utilitzem prou o prou correctament ens farà molt més difícil assolir els altres objectius. Hi estic absolutament a favor, ja que crec que les nostres societats necessiten avançar molt en aquestes tecnologies, però, com passa amb qualsevol altra eina tecnològica, cal prendre paral·lelament mesures per intentar evitar possibles utilitzacions equivocades o mal encaminades que puguin tenir conseqüències no desitjades.

5. Reconversió industrial. He sentit recentment parlar, a Madrid però també a Barcelona, tant de “plan de reforma” com de “plan de reconstrucción”. Crec que és important que el segon no tapi el primer. No es tracta de tornar a refer les cases que han caigut, sinó de fer-ne unes de diferents més adaptades a les necessitats actuals, i fins i tot de deixar-ne caure algunes per poder fer-les noves...

Per aquesta raó, i confesso que també per records personals, m’agrada molt més parlar de reconversió, tal com ens vàrem veure obligats a fer als anys 80 per adaptar l’endarrerida economia espanyola a les noves exigències tecnològiques (TIC), comercials (mercat comú) i polítiques (obertura democràtica). L’objectiu prioritari de salvar i mantenir llocs de treball no s’havia d’aconseguir mantenint activitats poc productives, tecnològicament endarrerides i poc exigents pel que fa a la qualitat del capital humà necessari.

L’objectiu dels propers anys és una economia més moderna i més sostenible per ser més competitiva, amb la recuperació d'un sector industrial més ampli i amb un gran augment del nivell del capital humà. ¿Algú pensa que això no torna a ser estimulant?