Quatre gols en pròpia porta

Enginyer i exministreLes setmanes d’agost permeten, amb una certa tranquil·litat, rellegir alguns diaris, repassar algunes notícies, llegir alguns llibres, i repensar algunes reflexions que van ser fetes sobre la marxa durant els darrers mesos. Explico les que jo m’he fet al voltant de la situació del conflicte entre Catalunya i l’Estat; situació que jo definiria esportivament com d’un empat (2-2) a mig partit. L’empat és conseqüència de dos gols en pròpia porta de cada un dels dos equips. Els enumero i els raono.

1-0, immobilisme i violència. El govern espanyol no ha sabut ni ha volgut analitzar el problema existent a Catalunya i entendre que era imprescindible un procés de revisió, de negociació i de pacte amb les forces polítiques catalanes que permetés que el poble català pugui acabar aprovant, amb una majoria prou àmplia, una modificació jurídica i política de l’actual relació amb l’Estat. La negació rotunda ha estat la resposta.

Aquesta miopia i aquest immobilisme van anar provocant un seguit de jugades d’enfrontament, i van acabar en el primer gol en pròpia porta: la repressió violenta per part de la policia davant de la voluntat pacífica de moltes persones de votar en un referèndum, la validesa legal del qual era evidentment molt discutible, però que mai hauria d'haver estat impedit per la força. Això ha enviat arreu una imatge nefasta de la qualitat democràtica del sistema constitucional espanyol, i de la interpretació que alguns en fan.

2-0, justícia i empresonament. La deriva del conflicte cap al poder judicial era lògic que empitjorés les coses i les actuacions dels diferents òrgans judicials ho han fet ben evident. És probable que hi hagués raons que justifiquessin l’obertura d’un procés judicial davant d’alguns dels fets ocorreguts, però la sorprenent qualificació dels delictes com a rebel·lió i sedició, i les innecessàries i incomprensibles mesures preventives de presó contra els afectats, van convertir aquesta actuació en un segon gol en contra per a l’actuació estatal, que va quedar ben clar amb la reacció d’altres justícies europees, i va deixar novament en molt mal lloc la imatge de l’Estat.

2-1, ingenuïtat i ocultació. Les forces independentistes, i els Governs de torn, van cometre importants errors d’apreciació, tant sobre les conseqüències possibles d’un trencament no pactat, com sobre l’actitud que es podia esperar de la majoria dels països de la UE davant d’una actuació en un dels seus principals estats membres que, sense reunir una sèrie de condicions de legalitat i de democràcia, volgués adoptar decisions que poguessin desestabilitzar la seva construcció política i la seva moneda. Aquests inexplicables errors, lligats a una bona part de voluntat d’ocultació de la realitat, van generar un procés emocional d'il·lusió en una part de l’opinió pública, i van provocar un ambient d'optimisme desinformat, que explica molt del que va passar: es va impulsar l’estratègia de la unilateralitat amb termini fixat, sense comptar amb el suport d’una àmplia majoria de la població.

2-2, unilateralitat i proclamació virtual. La jornada de celebració del referèndum no pactat (en la qual pràcticament només varen anar a votar els independentistes i aquells que volíem fer palès la nostra forta repulsa per la repressió policial de l’Estat) va ser un dia ple d’emocions però sense cap validesa ni reconeixement jurídics, ni aquí ni a fora. La jornada posterior de proclamació unilateral de la República, suspesa al cap d’uns minuts, i considerada després com a virtual per molts dels que la van votar, no va tenir cap efectivitat ni interior ni exterior, i va servir d’excusa (i per alguns de justificació) per a l'aprovació del nefast article 155 que tant mal ens ha fet a tots.

Partit prorrogat? No sé en quin punt estem. El que sí que sé és que el partit no s’ha acabat, i que pot haver-hi una pròrroga llarga. També crec que l’actual resultat és molt poc satisfactori per a tots dos equips, i encara menys per a les respectives aficions, no només pel bloqueig que suposa, sinó perquè la majoria de les jugades que han acabat en gol ha estat originades per errors propis més que no pas per encerts de l’adversari, i això és molt dolorós. El govern que havia d’aconseguir la independència en 18 mesos ha fracassat i ha estat llastimosament triturat. I el govern que havia de salvar la unitat espanyola ha estat fet fora democràticament.

Què cal fer? Cal no oblidar que al segle XXI aquests enfrontaments estan regulats per normes internacionals i que hi ha autoritats que poden fer de moderadors però també d’àrbitres. L'opinió que aquestes autoritats tenen actualment, tant d’un equip com de l’altre, s’ha degradat molt al llarg del temps que ha durat el partit i els gols en contra d’uns s’han compensat amb els gols en contra dels altres. Tot plegat, un drama amb rivets de comèdia.

En casos així, el que s’imposa és una profunda revisió d’estratègies i de tàctiques, i potser alguns canvis de jugadors i d’entrenadors. Alguns ja han canviat, d'altres a mitges; però no sé si n’hi haurà prou.