Teletreball i teleactivitat

A

quest darrers mesos hem experimentat canvis molt importants en la forma de treballar però també en la manera de fer moltes altres coses. Ens equivocaríem si no analitzem simultàniament el que està passant en quatre àrees de la nostra vida: el treball, retribuït o voluntari; i les relacions personals, socials i familiars. Sabem que les grans oportunitats arribades amb la digitalització i per l’increment de la mobilitat de persones, de coses i de bits poden canviar molt els nostres costums en totes aquestes àrees, i ens hi hem d’adaptar per aconseguir que suposin un augment del benestar personal i col·lectiu.

No és d’estranyar que unes circumstàncies inesperades que obliguen a reduir de forma important els contactes personals hagin produït una acceleració en l’aprofitament d’aquestes oportunitats. Això obliga a repensar normes, tant socials com econòmiques, amb canvis que segurament es mantindran parcialment una vegada passades aquestes circumstàncies. Vull parlar sobretot del treball, però no només, ja que haurem de fer adaptacions en molts altres aspectes de la vida. Faig quatre senzills apunts.

1. Límits del teletreball. El teletreball augmentarà molt, però seguirà havent-hi una part molt important de l’economia productiva i de serveis que necessitarà una certa presència personal per fabricar aparells, construir infraestructures, manipular objectes i mercaderies, obtenir recursos físics, eliminar residus o atendre persones. Algunes tasques es poden fer i controlar a distància, però no sempre és possible ni sempre és el millor. Quan es tracti de la producció de dades, la creació i transmissió d’informació, la recol·lecció de coneixements o d’opinions, i d’altres elements immaterials digitalitzables, el teletreball assumirà, com ja està fent, una part molt important de l’activitat i demanarà uns nous espais, unes noves mesures, unes noves eines i unes noves competències. Hem de preveure la coexistència d'almenys dos tipus de treball, fet que incrementarà la dificultat de la seva organització, ja que no es tracta d’un canvi sinó d’un augment de la complexitat.

2. Espais. Per a la gran majoria de la població sempre hi ha hagut un espai familiar o privat i un altre espai de feina. La situació actual les ha unificat. No és bo que es confongui el concepte de teletreball amb el de treball des de casa, ja que això comporta inconvenients que poden afectar tant la qualitat del treball com el funcionament familiar. Seguiran havent-hi llocsde treball (la fàbrica, l’oficina, l’escola, l’hospital...) però molts dels que hi treballin podran fer-ho de forma no presencial, almenys en una part important del seu temps. Això vol dir que cal organitzar urgentment una gran quantitat d’espais (privats o públics; individuals o col·lectius) que estalviïn el desplaçament però que evitin haver de donar una doble funció al menjador o a l'habitació, cosa que representa un greu problema, sobretot per a moltes persones de famílies amb recursos limitats.

Parlant d’altres espais, crec que, tot i ser molt útil, l’espai telemàtic no pot monopolitzar els contactes personals. En tota relació humana, tant de feina com social o familiar, el contacte físic és un element que no pot desaparèixer, ja que la persona es relaciona a través de cinc sentits i la connexió telemàtica queda reduïda a l'oïda i la vista. Això val també per a les relacions entre persones que treballen en una mateixa empresa o organització i que necessiten elements no laborals que els creïn sensació de pertinença i col·laboració.

3. Mesures. L’activitat laboral té ara un seguit d’elements que permeten valorar el treball de les persones i que estan molt lligats a la presència (horaris, disponibilitat, vacances...). La connectivitat i el teletreball faran que aquests paràmetres perdin part de la importància i que el valor personal se centri en els resultats, cosa que és molt bona notícia per a tothom. Però al mateix temps cal que s’estableixin nous criteris i normes per evitar que aquest canvi redueixi la protecció i els drets de les persones quan treballin per a organitzacions que puguin abusar d’ells aplicant criteris propis.

4. Eines i competències. S’han d’adquirir noves competències, no cal dir-ho, relacionades amb la utilització de les noves eines. A més de per què serveixen i de com utilitzar-les millor, competència també vol dir saber quins són els seus límits i els seus perills. Calen normes sobre la utilització que estableixin recomanacions i imposicions, sense que això pugui semblar una limitació arbitrària de la llibertat personal. En l’espai de la mobilitat de vehicles ha calgut establir carrils, direccions prohibides, semàfors, límits de velocitat... Igualment, en l’espai telemàtic hem d’acceptar limitacions relacionades amb la privacitat, la fiabilitat, la manipulació i el rigor, tant per a la protecció pròpia com per a la de tercers.