Margarit, la nit estrellada del vers

Poeta i crític literariL’etimologia de la paraula desastre fa referència a un cataclisme estel·lar (una estrella que desapareix) o, també, a un anòmal allunyament entre si de cossos estel·lars. En la poesia de Joan Margarit (Sanaüja, 1938) sempre hi ha la idea d’ordre. Potser li ve de la seva feina com a arquitecte, però el fet és que no costa gaire detectar-hi la fermesa de l’estructura, pel que fa al conjunt, i una ben travada resolució compositiva, pel que fa a la majoria de les peces concretes. “Jo em crec el que passa en la nit / estrellada d’un vers”, deia en una poesia d’Edat roja (1989). Esclar: fosc, sense estrelles, el cel és un espai desastrós, abissal, que desorienta el qui el contempla. Però hi ha alguna cosa més. En l’epíleg d’aquesta mateixa obra, hi afegia: “En el miracle probabilístic d’un poema hi hauria la reproducció d’un ordre perdut”. A més, cal no oblidar que el volum que aplegava els llibres publicats entre el 1980 i el 1984 duia per títol L’ordre del temps (1985).

Margarit sempre ha defensat el compromís i l’aliança inextricables entre poesia i vida. Ell mateix havia encunyat l’expressió memòria sentimental per referir-se al cicle format pels llibres Llum de pluja (1987), el citat Edat roja, Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995). L’expressió es podria fer extensible, però, a tota la seva obra. En uns versos d’Es perd el senyal (2012) descriu així la comesa de la poesia: “Ha parlat sempre del mateix i, en canvi, / el que diu sempre és nou”. La seva, en concret, reflexiona molt sobre la pèrdua, un concepte bessó del de l’espera. A La dona del navegant (1987), la veu protagonista era la de “la dona / que espera aquest vaixell que no vindrà”. En el poema Plaça Rovira, d’Edat roja, una gavardina esperava, damunt la cadira d’un bar, “després de tant de temps, el meu amor”. Mar d’hivern (1986) és una suite lírica tenyida d’aquest mateix sentiment de pèrdua: “Contempla aquesta mar, sigues atent / al seu ressò en la teva solitud”. Només tres anys abans, en el llibre Raquel, havia sostingut una cosa semblant: “Estimaràs la mar perquè hi escoltes / el ressò de la teva eternitat”.

Una mort sempre present

Però, sens dubte, el llibre en què la pèrdua es fa més bategant és Joana (2002), elegia per la filla morta. L’obra és un assaig de “buscar / dintre de mi la teva veu perduda”. La figura de la filla pren més relleu a partir d’aquest llibre. En uns bells versos de Casa de Misericòrdia (2007), per exemple, tot referint-se a Bach: “la Suite per a cel·lo –la segona–, / que és per on entra, des que és morta, a casa”. En una obra que ha indagat tant en la intempèrie de la condició humana, la mort s’hi ha anat fent més i més present, formiguejant –diversa, ubiqua– en el “desolat campament dels meus poemes”. Morts pròxims, vibrants de memòria, però també “els morts llunyans, / cansats de fer de morts”, de què parlava a No era lluny ni difícil (2010).

Dues de les seves poesies més recordables també hi apunten: Primer amor, d’Els motius del llop -–la de la navalla que acaba sentint-se, en el darrer vers, “sensual, freda. Més a prop del coll”–, i Oracle, d’Aiguaforts –en què el missatge del raig de sang d’una cabra sacrificada acaba sent entès quaranta anys més tard, “mentre pixes sang”–. Són, al meu entendre, dues de les composicions –i en podria citar un grapat més: la dels morts que juguen a pica-paret, per exemple– que mostren més clarament una de les grans virtuts de la poesia de Margarit: la d’una poderosa idea seminal resolta feliçment.

En una producció tan gegantina, hi ha un seguit de recurrències que no podem deixar de considerar. El món grec, per exemple, és una de les grans passions de l’autor, que ha esquitxat els seus versos de referències als autors clàssics (Parmènides, Empèdocles, Homer, Sòcrates, Plató) i a algunes de les figures de més relleu de la seva mitologia: Aquil·les, Prometeu, Èdip, Helena. Quant als espais en què ha ambientat la seva poesia: primer de tot, la ciutat de Barcelona, a la qual ha dedicat molts versos. Les illes Canàries o Girona són altres llocs ben familiars. I hem d’esmentar, encara, les figures protagonistes de tantes poesies, sovint femenines: la de la dona –amb el nom simbòlic de Raquel–, la de la filla, la de la mare...

Defensar l’experiència de l’amor

Margarit és un poeta voraç, un grafòman, que ha combatut la nuesa moral, la despossessió del temps, amb la defensa de l’experiència de l’amor (de l’amor divers). A Càlcul d’estructures (2005) retreia a Pablo Neruda que “estimar no és escriure cants d’amor”. En Des d’on tornar a estimar (2013) afirmava, recordant la filla morta, que “la fosca, des que tu hi ets, és també casa”. I rebla, encara, el clau: “Quan s’ha pogut donar, la mort canvia”. I a Un hivern fascinant (2017) glossava així la “força de l’amor”: “pot fer que sigui càlida la lluna / –una roca gelada– / si recordem algú quan la mirem”.