Joan Miró, fascinat per Antoni Gaudí

BarcelonaLes exposicions en què dialoguen dos o més artistes acostumen a donar bons fruits, com és el cas de Miró-Gaudí-Gomis a la Fundació Joan Miró: és sorprenent la semblança entre un dels fumerals de la Pedrera, fotografiat per Joaquim Gomis, i un Cap de Joan Miró. També les de Dona i un detall de forja de la Sagrada Família, i Vaileta i un mur del Parc Güell. Més enllà de les formes orgàniques, tant Gaudí com Miró estan units per “l’experimentació” i l’afany per buscar “noves tècniques i nous materials”, com diu Ester Ramos, del departament de col·leccions del museu i comissària de la mostra juntament amb la cap del departament, Teresa Montaner. “Miró i Gaudí van ser dos visionaris amb voluntat de risc i de traspassar límits”, subratlla Montaner. Pel que fa a Joaquim Gomis, de qui la fundació gestiona l’arxiu, a més de la qualitat de la seva obra, va ser el primer president de la Fundació Joan Miró i també el fundador i primer president de l’Associació Amics de Gaudí. Totes les peces exposades, entre les quals també hi ha la Sèrie Gaudí de gravats, provenen de la Fundació i reflecteixen “la importància de la riquesa amagada a l’arxiu del centre”, com diu el director de la Fundació Joan Miró, Marko Daniel.

Joan Miró i Antoni Gaudí no es van arribar a conèixer per poc: van coincidir a les classes de dibuix del Cercle Artístic de Sant Lluc durant la dècada de 1910, quan Miró encara no tenia 20 anys i començava la seva formació artística i Gaudí era un arquitecte consagrat de gairebé 60 anys que, poc després d’acabar la seva feina a la Pedrera, va decidir concentrar-se en les obres de la Sagrada Família. Precisament aquest edifici ofereix un altre tret en comú dels dos creadors: mentre que l’arquitecte va fer emmotllar objectes i animals domèstics per realitzar les escultures de la façana del Naixement de la Sagrada Família, Miró també va fer motlles d’objectes quotidians i d’altres extrets de la natura per realitzar els característics assemblages d’algunes de les seves escultures. Segons les comissàries, tant l’arquitecte com l’artista van buscar “tornar als orígens, a la força de l’home primitiu”, perquè volien “relacionar-se amb l’essència”. Tot i així, l’arquitecte apareix en el Miró més líric, que li va dedicar aquestes línies: “Penso en Gaudí, que d’una pedra en fa sortir un camp d’estels, amb un crisantem al mig”. També el va evocar en una carta a Josep Lluís Sert de l’any 1960: “Seria apassionant especular amb noves matèries del país i incrustacions de materials, com feia Gaudí. Tot això dictat per l’arquitectura i pel paisatge. Podríem anar molt lluny en aquestes especulacions”.

El vincle de Miró amb Gaudí torna a aparèixer en els murals de la Unesco a París, coneguts com Paret del sol i Paret de la Lluna i realitzats amb el ceramista Josep Llorens Artigas: les comissàries recorden que una de les fonts d’inspiració va ser l’arquitectura de Gaudí, juntament amb l’art prehistòric i el romànic, i que Miró va trobar la força per endinsar-s’hi després d’una visita al Parc Güell. “[...] un disc immens fet a la paret mateixa i que deixava la pedra al descobert, ben igual al que jo havia pensat gravar i pintar a la gran paret, colpí la meva imaginació. Vaig interpretar aquesta trobada com una confirmació i un encoratjament [...]”, va escriure Miró. També que es poden trobar reminiscències del parc en el Laberint fabulós que Miró i Artigas van realitzar a la Fundació Maeght a Saint-Paul-de-Vence.

El trencadís és un altre element que vincula els dos creadors: Miró el va fer servir a la monumental Dona i ocell al Parc de l’Escorxador i també va evocar aquesta tècnica en els colors dels personatges de la Sèrie Gaudí.