Paisatges de la desolació

Poques coses esberlen tant el cor com un incendi forestal. En els moments àlgids de l’incendi, l’angoixa, la ràbia i la impotència suren a flor de pell. Un cop ha passat, la tristesa i la desolació envaeixen l’estat d’ànim. Estem acostumats que les modificacions profundes del paisatge es donin de manera gradual, pausada, a voltes molt lentament. Però quan un paisatge canvia radicalment en dies, fins i tot en hores o en minuts, el nostre imaginari es trasbalsa i la nostra capacitat de percepció i assimilació del nou paisatge es redueix dràsticament. Com deia el geògraf italià Eugenio Turri, quan la transformació d’un paisatge es dona en una escala temporal reduïdíssima i a sobre és violenta, intensa i no desitjada, el quadre psicològic de la gent és incapaç d’assimilar-la. Necessitarà molt de temps per fer-ho, probablement el mateix temps que li caldrà per superar el trauma personal que li haurà suposat aquest terrabastall. Vet aquí ‘els paisatges de la desolació’, aquells paisatges generats per riscos naturals com inundacions, erupcions volcàniques, terratrèmols o tsunamis...i també per riscos ambientals de base antròpica, com és el cas de la majoria d’incendis forestals. Per no parlar, esclar, dels paisatges de la guerra.

Ho hem vist aquests dies amb l'incendi de Gran Canària, que ha cremat prop de 10.000 hectàrees de terreny, i amb el mar de foc que està devorant l'Amazones. A casa nostra, el fatídic incendi de la Ribera d’Ebre, les Garrigues i el Segrià ha creat un paisatge de la desolació que ens recorda moltes coses. En primer lloc, com arribem a ser de maldestres en la gestió del nostre territori i, molt especialment, de la superfície ocupada per bosc, que a hores d’ara ja representa el 64% del conjunt del territori, segons dades de l'Institut d’Estadística de Catalunya. Ens recorda, també, la fragilitat dels nostres ecosistemes i l’enorme empobriment dels nostres paisatges culturals quan s’esdevé una catàstrofe d’aquestes dimensions. No cremen només el bosc o els cultius: crema un paisatge cultural mil·lenari les traces del qual surten a la llum de manera diàfana l’endemà del desastre, un cop s’ha extingit. Els pous de glaç, els murs de pedra seca, les feixes, els bancals, les carrerades, l’antiga estructura parcel·lària i tants i tants altres elements del paisatge cultural se’ns mostren ara de manera evident, com un llibre obert. Ja hi eren, però no els vèiem, o no els volíem veure, molt probablement per una concepció hegemònica i oficial del patrimoni cultural que només posa el focus en si tal o tal estructura o element està catalogat o no. El valor patrimonial d’aquesta mena de paisatges és excepcional i cal tenir-lo sempre present en l’àmbit de les polítiques públiques, i sobretot en les de caràcter territorial i cultural, independentment de si l’administració ha reconegut oficialment el seu interès en la categoria i a l’escala que sigui. L’incendi de la catedral de Notre-Dame és un fracàs més de la nostra civilització, però també ho és l’incendi de paisatges culturals com el de la Ribera d’Ebre, afaiçonats al llarg dels segles per generacions i generacions de pagesos anònims.

Finalment, incendis de les dimensions dels que s'han produït aquest estiu arreu del món ens recorden que els anomenats 'incendis de sisena generació' ja són aquí. En un context de canvi climàtic, de sequeres severes i d’increment de la temperatura mitjana, aquests megaincendis seran molt difícils d’extingir tant per la velocitat en la propagació com per la superfície que afectaran. Més ben dit, siguem clars: no es podran extingir. L’única manera de contenir-los, de mitigar-los, és revertint ara mateix el model territorial vigent, és a dir, reintroduint els paisatges en mosaic i repensant els usos i funcions dels espais rurals marginals abandonats fa dècades, amb una especial atenció a la superfície forestal. No és fàcil, però és possible. I, si qui ha de liderar aquest procés no ho té prou clar, que observi amb deteniment les cares dels protagonistes anònims del vídeo que ha impulsat la plataforma Rebrotem i escolti la lletra de la preciosa cançó ‘A la vida’, de Maria Arnal i Marcel Bagés, que acompanya les imatges. Llavors entendrà de què parlem quan parlem de la pèrdua traumàtica del sentit del lloc. Llavors entendrà què se sent quan la gent perd de la nit al dia aquells paisatges que ja formaven part de la seva memòria col·lectiva. I entendrà –espero– la necessitat existencial de reconstruir-los al més aviat possible perquè, en el fons, aquests paisatges de la desolació, provocats per nosaltres mateixos, encarnen la nostra ruïna moral.