Joan Peñarroya: “L’objectiu era tornar a engrescar la nostra gent”

ManresaNo hi ha un únic motiu per resumir el bon inici de temporada del Baxi Manresa, però la presència de Joan Peñarroya a la banqueta (Terrassa, 1969) ha servir per impulsar un projecte que té ganes de créixer.

¿Esteu contents amb aquest inici de temporada?

Estem contents perquè l’objectiu que teníem en començar el projecte era tornar a engrescar la nostra gent amb la Lliga Endesa, on els últims anys hi havia desànim i desil·lusió. Volíem aconseguir que la gent vingués a passar-s’ho bé i no amb un patiment constant. A banda d’obtenir victòries, l’equip ha transmès el que agrada a Manresa: ser competitius, no abaixar els braços i fer un bon bàsquet. La comunió entre equip i afició és bona i Manresa està gaudint del bàsquet. Estic molt content de veure aquesta il·lusió i la gent ja parla de coses que als entrenadors no ens agraden, anticipant-se als esdeveniments. Vam tenir problemes a l’inici de la temporada i aquesta Lliga és molt complicada. La part final del calendari de la primera volta és molt difícil, però si la salut ens acompanya seguirem competint.

La gent fa volar coloms parlant de Copa del Rei i ‘play-off’. Quins reptes us marqueu vosaltres?

Quan vaig agafar l’equip vaig dir als jugadors que no es marquessin un objectiu classificatori. Acabem de pujar, Manresa ha patit molt i tenim un dels pressupostos més baixos de la competició, però hem fet un equip amb jugadors importants que ja han demostrat moltes coses. A més, tenim uns jugadors amb gana i ambició de fer-se un lloc a la Lliga. Els que empenyen per darrere han de seguir transmetent ambició perquè això ens farà créixer. Jo no em marco l’objectiu de mantenir la categoria, encara que sigui el real, sinó el d’entrenar bé i fer el millor bàsquet que puguem fer. Hem de ser exigents.

Tu coneixes molt bé el club, el Nou Congost i Manresa. Quin valor té això?

Jo tinc un passat com a jugador important a Manresa i, tot i que vaig jugar en altres equips, aquest és el meu club. Vaig viure-hi una època molt bona. Quan jo vivia a Andorra, la meva dona i els meus dos fills van continuar a Manresa. El meu fill, a més, juga a les categories inferiors del club. Jo soc un manresà més, però com a entrenador m’estreno. Soc una persona implicada en el club i en la ciutat. Aquest arrelament que s’ha perdut en el bàsquet és una de les coses que ens ha de donar impuls. La gent que ve al pavelló se sent identificada amb l’entrenador, però també amb els ajudants, amb joves que s’estan formant aquí com Guillem Jou i Jordan Sakho i amb veterans com Justin Doellman, que es van donar a conèixer aquí. Això és important per fer que torni el sentiment.

Quines sensacions vas tenir a l’estiu, quan estaves sense equip?

La vida de l’entrenador és vertigen constant. Es va acabar una etapa fantàstica de vuit temporades a Andorra en què el club i jo vam créixer plegats. El regust de boca va ser molt bo i vam acabar amb la millor classificatòria de la història. Els estius són llargs per als entrenadors i pràcticament de rebot va sortir l’opció de Manresa. Jo volia ser entrenador amb les millors condicions possibles. Després de vuit anys fora, era important estar a casa, però no vaig acceptar per això. El president em va convèncer amb un projecte. Volíem canviar les coses des de la humilitat i sabent el que som, però amb més eines per treballar bé. De les possibles opcions que vaig tenir, vaig decidir agafar aquesta. Tinc l’ambició d’entrenar algun dia equips que lluitin per títols, però bàsicament el que vull és entrenar a primer nivell, i una banqueta de la Lliga Endesa és un privilegi.

Quin Bàsquet Manresa t’has trobat?

Un club amb il·lusió, un club que ve de passar-ho malament i que amb el nou president i el Román Montañez ha creat una capacitat de treballar i de generar il·lusió que feia anys que no hi era. Els recursos ens doten de més eines per fer-ho millor esportivament. El límit econòmic per créixer hi és, però la cohesió és molt alta. Al final juguem perquè la gent de Manresa s’ho passi bé i cada dilluns parli del que ha fet el seu equip. Si ho aconseguim, hem d’estar satisfets. El club té ganes de fer passos endavant. Hi ha ambició i jo m’hi trobo còmode.

Agustí Julbe, Pedro Martínez, Salva Maldonado... ¿Hi ha menys paciència amb els entrenadors? ¿Et preocupa?

Es fa estrany. Hi ha una cosa molt bona: després de molts anys la competició té ascensos i descensos. Això afavoreix tant l’ACB com la LEB Or. És sa. A partir d’aquí la vida de l’entrenador és la que és i tampoc pots buscar arguments lògics. El que fas durant un mes és fantàstic i quan tornes a fer el mateix el mes següent no funciona. El que hem de fer és treballar amb les nostres idees i tenir una línia. Algunes destitucions m’han sorprès, però el món de l’esport professional és així i no hi ha professió de més risc que aquesta.

¿Et fa la sensació que tots els entrenadors aposten per un mateix estil de joc i que Moncho Fernández i tu sou dels pocs que us desmarqueu?

No ho sé. Crec que aquesta és una lliga rica i de vegades es valora poc. Tots els entrenadors estrangers ho veuen. Aquesta lliga té molt nivell i tàcticament és complicada. El bàsquet sempre evoluciona, però al final tots juguem coses semblants. Intento no complicar-me gaire la vida i que el jugador estigui còmode a la pista, en funció de les seves virtuts i dels seus defectes. Intento adaptar-me. No crec que juguem gaire diferent de la resta. Es tracta de tenir els jugadors implicats i compromesos i deixar fer. Prefereixo que el partit acabi 100-99 que 65-64, però també hem de saber guanyar partits per 65-64.

Quan et vas adonar que volies ser entrenador?

Quan era jugador no, no ho vaig pensar mai. Quan portava un any i mig retirat, un amic, el president del CB Olesa, em va convèncer per provar-ho. Vaig estar tres temporades i va ser quan la feina d’entrenador em va començar a agradar. El bàsquet sempre m’ha apassionat i sempre l’he viscut molt, però quan era jugador no sabia què faria després. Quan ho vaig provar em va apassionar. És diferent de jugar, però em va picar el cuquet. Quan va arribar la proposta de l’Andorra és quan vaig fer el salt definitiu per intentar ser professional.