Iveco: responsabilitat col·lectiva
Als tallers de prevenció de l’assetjament sexual a la feina, sovint la gent et pregunta per què han de perdre temps de la seva jornada laboral per parlar d’una qüestió que la majoria de persones consideren absolutament residual, objecte de l’argument de les pel·lícules de sèrie B del diumenge en què un cap bavós li toca el cul a la treballadora perquè està pertorbat. Malauradament, la realitat del dia a dia és molt més complexa que això.
Diu la llei orgànica d’igualtat: “Les empreses han de promoure condicions de treball que evitin l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe i arbitrar procediments específics per prevenir-los i per donar curs a les denúncies o reclamacions que puguin formular els qui n’hagin estat objecte”. Aquest article implica el deure de l’empresari de dotar els treballadors i treballadores d’un ambient laboral segur, mitjançant tots els recursos que tingui disponibles per aconseguir-ho. Els més coneguts són els 'Protocols de prevenció i abordatge de l’assetjament sexual i per raó de sexe', que també es tenen en compte en aquesta llei orgànica i en tota la normativa posterior que se n’ha derivat.
Quan es dona un cas d’assetjament sexual en l’àmbit laboral els motius poden ser múltiples i diversos, però hi ha una constant, la voluntat de qui el perpetra d’humiliar, denigrar i minar l’autoestima de la víctima per convertir el seu espai laboral en un àmbit incòmode i hostil. Sovint no hi ha un objectiu netament sexual en el comportament, sinó la voluntat d’exercir un abús de poder que, escudat en el sistema patriarcal, s’acaba plasmant en l’ús de la sexualitat de les dones com una cosa que les fa ser vulnerables, accessibles i, en definitiva, víctimes. Però, tot i que sempre hi sol haver una persona que decideix iniciar aquesta conducta, moltes víctimes relaten amb especial terror la sensació de desemparament amb què es troben quan intenten escapar d’aquestes situacions, la por i la vergonya a l'hora d’explicar determinades situacions s’uneix al fet que és una conducta altament estesa en la nostra societat posar-se del cantó de l’agressor o, encara més, generar allò que s’ha anomenat assetjament ambiental, és a dir, aquell que troba la seva raó de ser en l’actitud d’un grup ampli de companys i companyes que contribueixen a maximitzar la conducta de l’agressor avalant-la, justificant-la i fins i tot, a vegades, reproduint-la (en forma, per exemple, d’agressions sexuals en grup com les del famós cas de la “prova del plàtan”).
És per això que, més enllà de la responsabilitat penal de totes i cadascuna de les persones que puguin cometre un delicte contra alguna altra, la llei atorga també una responsabilitat a l’empresa que, en l’àmbit laboral, és l’autoritat que ha de garantir el bon funcionament del seu engranatge, i això passa per garantir la bona salut i la seguretat de les persones que en formen part i per dotar-se de mecanisme efectius per detectar i poder actuar contra aquest tipus de situacions.
Així doncs, quan una treballadora decideix que no val la pena viure en un món on els seus companys i companyes són incapaços de respectar la seva intimitat i veure-la com una persona i no com un objecte, la responsabilitat és col·lectiva. Ho és de totes i cadascuna de les persones que difonent el vídeo que ella havia gravat en un context privat i íntim han contribuït a augmentar la seva ansietat, ho és de l’empresa que, estant sota avís i podent activar els mecanismes legals per aturar-ho i protegir-la, va mirar cap a una altra banda, una vegada més, i ho és del conjunt de la societat quan algunes persones decideixen culpabilitzar la víctima de nou, acusar-la de ser ella qui no va posar prou atenció d’on enviava el vídeo, com si això justifiqués res, i quan donem per fet que això “són coses que passen” i no entenem que forma part d’un sistema pervers que perpetua el masclisme més ranci i el capitalisme més cruel.
