Joan Granizo: “Faré el que sigui perquè a la gent no li passi res: ni a ells ni als seus drets”

Barcelona¿Com és que es van arribar a interposar entre les porres i la gent? ¿O com és que se’n van anar a Brussel·les i van acabar donant sang?

El concepte de protecció, en un bomber, és una cosa que ve de mena. Consideràvem que la societat actual estava sota amenaça i que havíem de fer-hi alguna cosa.

Però hi deu haver molts bombers que no són independentistes.

I tant! Per sort, no pensem igual tots. Hi ha companys que ho porten millor i companys que ho porten pitjor, i hi ha moments en què es creen grans debats, però quan sona la txitxarra, que en diem nosaltres, tothom corre cap al mateix lloc. El dia de l’1-O van venir observadors internacionals i ens van preguntar el mateix. Tenim discrepàncies internes, però mai s’arriba al conflicte.

Com va viure l’1-O?

No ens enganyem, al lloc on vaig ser érem tres bombers. Quan vam aparèixer, semblava que hagués arribat una divisió cuirassada: “Ja són aquí! Ja són aquí els bombers!” Mare de Déu, si érem tres! Si els altres s’arriben a animar, ens deixen baldats. Afortunadament, a la meva zona ni els vam veure. Però la gent va reaccionar com si hagués arribat un mur de formigó. I sentir que tens la gent al darrere fa que pensis que potser avui moriràs, però que ho has de fer. Tot el que ens mou és l’instint de protegir. Quan el feedback que reps és tan gran, l’instint s’aguditza més. Faré el que sigui perquè a aquesta gent no els passi res. Ni a ells ni als seus drets. A Brussel·les, quan anaves pel carrer i et deien “Els bombers seran sempre nostres”, jo no podia evitar dir “Els bombers serem sempre vostres”. En fi, l’èxtasi. Ens vam manifestar d’uniforme precisament per destacar que som bombers.

Vostè va arribar als Bombers per la muntanya.

Sí, a la meva vida hi ha tres passions, a part de la família: la muntanya, els helicòpters i els bombers. Vaig anar a viure a la Vall d’Aran com a guarda en un refugi de muntanya i allà vaig entrar als Bombers, perquè hi havia una falta de bombers que escalessin parets. I, de retruc, estant als Bombers van entrar els helicòpters. I jo era operador de vol, el que fa servir la grua dels rescats.

¿Deu ser una de les coses més perilloses que ha fet com a bomber?

Per a mi, anar amb helicòpter no és perillós. Com a bomber m’és més angoixant entrar en un foc d’aparcament o indústria, que no saps ben bé què hi ha per allà. Ara, el rescat de muntanya és una de les activitats més perilloses que pots fer amb helicòpter, perquè t’has d’acostar molt a la paret, i a vegades amb males condicions de vent i visibilitat. No és fàcil. Però un pilot que sigui bo i estigui acostumat al rescat de muntanya pot fer moltíssimes coses.

¿Com és la conversa entre un bomber i una persona que acaba de ser rescatada?

A vegades no pots parlar gaire, perquè quan rescates algú no te l’emportes a un hospital de Barcelona, sinó que vas a l’hospital més pròxim i el deixes. Però veus coses molt curioses. A Carançà estàvem buscant uns nois a l’hivern, feia molt de fred i molt de vent i no els trobàvem. En una de les voltes els vam veure, i quan l’helicòpter va perdre alçada per descendir la persona que buscàvem no només obria els braços i saludava, sinó que feia uns bots! O al Pedraforca: hi havia uns polonesos escalant que demanaven ajuda. Anàvem volant per allà buscant, buscant, i no hi havia ningú. En una de les passades vam veure un cap que apareixia darrere un bloc de pedra, i s’amagava. Veient l’helicòpter pensaven que el rescat seria molt car i no tenien diners. I s’amagaven perquè no els veiéssim. Quan els vam baixar al refugi, un que estava ferit al genoll va començar a cridar de dolor. El metge el va haver de sedar. Fins que no li vam dir que no els costaria res no va parar de queixar-se.

I quin és el pitjor tipus de sortida?

El servei en què tens més tensió és quan hi ha un foc d’habitatge i et diuen que hi ha gent a dins. Llavors sí que tens un problema. Tothom es posa en alerta màxima. Els bombers acostumem a ser irònics, riem molt, i de nosaltres els primers! Però els silencis dels serveis quan hi vas o quan en tornes delaten molt l’estat d’ànim. Quan hi vas i hi ha silenci vol dir que vas cap a un problema seriós. Així que hi entrem, ens dividim en dos grups. Els uns van a buscar persones i els altres a extingir. Recordo un foc a Santa Coloma de Gramenet amb una família a dins. Hi vaig entrar i els vaig dir que em quedaria amb ells. I la gent es tornen una mena d’autòmats. Si els digués que toca saltar pel balcó, saltarien. Un company va arraconar un dia una família amb el pis en flames, es va obrir la jaqueta i els va cobrir, i els deia que tranquils, que la jaqueta aguantava les flames i que no els passaria res, mentre els altres apagàvem el foc.

¿Això vol dir que vostès han d’estar en forma tant físicament com psicològicament?

És una feina en què no et pots deixar gaire. Amb el temps i els anys crees una sèrie de filtres perquè no t’impactin les situacions dures, i les situacions dures, per a nosaltres, no són sang i fetge, són les situacions humanes. Arribar a un lloc i veure que potser un avi s’ha mort sol. Això és dur. Cada cop hi ha més gent gran. Entrem en unes zones molt íntimes, a què la gent no té accés. Veus de seguida si aquella persona està cuidada o no. De seguida veus quan ve la família, o quan se’n desentén. El tema social és més dur. Hem passat temporades duríssimes, d’anar una o dues vegades a la setmana a les vies del tren per suïcidis.

Com van, de mitjans?

Si parlem de recursos humans, el parc de Mataró, on jo treballo, dona cobertura a aproximadament 12 municipis i unes 270.000 persones. Doncs bé, la guàrdia normal del parc de Mataró és de 8 bombers. No n’hi ha més. El dèficit de personal ve de lluny. I si parlem de recursos materials, mare de Déu, tenim vora un centenar de vehicles de bombers -bombes lleugeres, bombes pesants, autoescales- per als quals ja no tenim recursos i estan parats. Hi ha bombes urbanes pesants equipades amb dos cinturons de seguretat al davant i cap al darrere. Les autoescales són vehicles cars que per problemes de recanvis estan aturats, i aquí sí que hi ha una implicació directa amb el 155. Qualsevol despesa que es pugui generar en un parc i superi els 100 euros, hi ha una senyora que l’ha d’autoritzar. Si no, no. El poc material nou no es pot instal·lar perquè s’ha d’adequar al vehicle. I l’altre dia parlàvem amb una companya que cada cop tenim més bomberes i no tenim màscares de talles més petites.

De fet, vostès, quan hi havia les retallades, es van enfrontar amb els Mossos a les portes del Parlament, amb una plasticitat tan apocalíptica que el New York Times en va posar la foto a la portada.

Els bombers, com ens deia la consellera Tura, som imprevisibles. Som com el foc. No saps què pot passar. També som d’Interior, i a l’estructura funcionarial no deixem de ser companys dels Mossos. Però la imatge d’un mosso totalment cobert d’escuma blanca feia que fins i tot els seus companys haguessin de fer esforços molt grans per no riure. Això són el que nosaltres en diem bomberades. Tampoc vull dir que hi hagi problemes amb els Mossos, treballem junts i som companys. Una vegada li vaig dir a una directora que si el que es gastaven en armes ho gastessin en bombers, les coses serien d’una altra manera. Va dir que no m’equivoqués, que amb el que val una autoescala es poden comprar moltes pistoles. Tenia raó. I els Bombers no són un cos barat. Ara, si el tens, l’has de dotar.

Vostè té més por ara que fa 30 anys?

No. Un es va tornant prefòssil [riu]. Veus les coses de manera diferent. No tens cap motiu per arriscar-te més del que cal. Això els ho diem als pollets que venen. Ara hi entren autèntiques màquines, que van a buscar el 10 a les oposicions. Però saben que no saben res. A la primera sortida no saben ni com posar-se al camió. Els dius que es posin al teu costat, que no s’amoïnin, que et segueixin. I això ho agraeixen. O la primera vegada que entren en contacte amb el foc. Quan vas a un lloc, amb temperatura, no saben fins a on pot arribar. Et poses davant seu i si veus que és molt llançat i va molt cap endavant, el frenes. Jo sempre els agafo per darrere. Si noten temperatura i fan resistència, els vas empenyent. El cos de bombers funciona perquè la guàrdia, quan sent “ring!”... mai he vist en 30 anys que un bomber s’hagi quedat al sofà o s’hagi escaquejat d’una sortida. Recordo que la consellera Tura deia que no tenia problema amb la resposta a l’emergència, que els problemes eren de gestió. De tots els consellers que van passar, la consellera Tura va deixar una mica de marca.

Quan he dit que avui entrevistava un bomber he notat un interès especial a la redacció. ¿Què hi ha de mite i què de realitat en l’èxit que tenen?

De mite, el que vulguis posar. De realitat, persones normals i corrents. Però mira, et donaré cinc motius importants per posar un bomber o bombera a la teva vida. 1. El bomber és funcionari i l’estabilitat econòmica i laboral, avui en dia, és important. 2. Pràcticament la totalitat de bombers cuinen molt bé, perquè als parcs tenim cuines i aprenem a cuinar. 3.A causa de la feina, no et pots deixar gaire i t’has de mantenir en una certa forma; es va cada dia al gimnàs. 4. L’horari de bomber per al tema familiar és excel·lent: són 24 hores de guàrdia i 72 lliures; per al tema familiar, de luxe. 5. I una bomberada : hi ha dues nits a la setmana que dorms fora de casa perquè estàs de guàrdia, o sigui que si la teva parella ho vol aprofitar...