Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona: “Si convé, m’agenollaré per demanar perdó”

En la seva consagració va dir que sentia “il·lusió i “tremolor”.

Sí, la il·lusió de poder anunciar l’Evangeli de Jesús. I la tremolor del sentit de la responsabilitat, de no fer-ho bé. Hi ha un text de sant Agustí que he meditat molt aquests dies: “Per a vosaltres jo soc el bisbe, però amb vosaltres soc cristià”. Tinc l’esperança de ser un més però també m’ha correspost la responsabilitat.

Vostè es va llicenciar en teologia a la Gregoriana de Roma. ¿No és una contradicció que una disciplina acadèmica s’ocupi d’una qüestió que no és empíricament verificable?

N’hi ha moltes de coses, a la vida, que no són verificables. Quan un noi i una noia decideixen sortir junts i després casar-se, formar una família, què tenen d’empíricament verificable en aquella decisió? Hi ha una cosa superior, que és donar el cor. La fe és creure. Creure vol dir donar el cor a Jesucrist. Té alguna cosa d’aposta. Això és la fe. I després, la teologia què és? Amb una base més empírica que són les fonts bíbliques, establir la credibilitat de Jesús de Natzaret.

¿L’estructura de l’Església és com un soroll formidable que s’interposa entre l’Evangeli i la societat?

L’Església té sempre un clarobscur. Si l’Església fos una pintura seria com un quadre de Caravaggio, amb aquell contrast entre la lluminositat i aquella foscor, perquè l’Església és humana (no hi ha una Església sense persones) però no és merament humana, l’Església té les seves arrels en el misteri de Déu.

Sor Lucía Caram explica que li va dir al papa Francesc que cada vegada li costava més ser cristiana dins l’Església catòlica, i que el papa li va contestar “¿ Me lo dices o me lo cuentas?” No li ha passat mai, això?

A vegades m’ho he plantejat. Crec que el Concili Vaticà II, en aspectes com la jerarquia, tot just comença. Les grans reformes en la vida de l’Església, si ens ho mirem històricament, sempre costen.

¿Com se li pot dir a una noia que es pot sentir bé dins l’Església si té tancades les portes del sacerdoci, per exemple?

El tema del sacerdoci l’hem de treballar. L’experiència allà on he treballat fins a la setmana passada és que moltes parròquies es porten gràcies a les dones. El futur de l’Església del segle XXI serà un laïcat compromès, homes i dones indistintament, treballant en conjunt. Això per la base. Per dalt, Déu dirà. El papa Francesc va nomenar una comissió perquè estudiï el diaconat permanent femení. Es pot incidir en aquest camp.

Però és perfectament imaginable una dona revestida en un altar oficiant la missa.

És imaginable.

També aquí, a Tarragona, hi ha hagut casos d’abusos sexuals a menors. Com pensa tractar el problema?

És un tema greu. Em va impressionar un article de Lluís Foix a La Vanguardia que deia que “a l’Església se li exigeix una moral superior perquè és la dipositària de l’Evangeli”, i és veritat, el llistó de l’Evangeli és alt, però la vida cristiana també és un camí, amb les misèries i els pecats de cadascú. Ara ho hem d’afrontar. A l’Església li ha passat el mateix que a aquella persona que rep una mala notícia, que et quedes clavat al sofà i et falta capacitat de reacció, i no vull justificar res quan dic això. Ara ve el segon moment, el de la transparència amb misericòrdia i amb justícia.

¿No deu ser que als primers moments l’Església va decidir amagar-ho tot?

Sí, i aquest és un problema afegit. Als primers moments s’hi va posar una cortina. Però això s’ha acabat. Hem d’obrir cortines per justícia, actuant amb misericòrdia amb les víctimes i també amb els que han comès els delictes, perquè són persones i també necessiten ajuda per seguir amb la seva vida, i remarco que amb això no estic dient que continuïn fent el ministeri que feien abans.

Què ha fallat en la formació dels sacerdots?

Ha fallat el canvi, el canvi terrible que hi ha hagut des dels anys seixanta cap aquí. Com diu el papa Francesc, no estem en una època de canvis sinó que estem en un canvi d’època. S’ha passat d’un model de capellà, el del senyor rector que diu la missa i va a veure els malalts i després va a resar el rosari, a un model de capellà molt diferent. Tu pregunta l’horari de la majoria dels capellans de qualsevol diòcesi a Catalunya. L’antic model s’ha trencat i això ha comportat una crisi en persones que no ho han sabut afrontar. O potser no hem tingut la capacitat de donar eines espirituals i humanes, aquella maduresa que cal.

Ramon Maria Nogués va escriure a la revista El Pregó un treball sobre el col·lapse de la fe cristiana a Catalunya, que ell associava al col·lapse de la noció de Déu a la societat, que fa que falli la transmissió familiar de la fe. Què es proposa fer davant d’això?

Heidegger ja va dir que davant l’empirisme de la societat contemporània, la filosofia ha arribat a la seva fi, i que l’única esperança que tenim és que amb el pensament i la poesia fem sorgir la nostàlgia d’un Déu. Aquest és un camí que hauríem de recuperar. I això com es fa? Proposant positivament la fe cristiana en els nostres ambients. I qui tingui orelles, que escolti. Per als cristians, aquesta és la nostra riquesa. Hi ha una carta d’un cristià perseguit del segle II que diu: “El cristià és l’ànima del món”. ¿Com podia dir-ho, en un context advers, d’absoluta minoria? Però allà hi havia l’ànima. Hi havia un esperit jove.

Per això el seu lema episcopal és “L’esperit fa jove l’Església”.

Ho crec profundament. Amb aquest canvi d’època hem de recuperar la joia de l’Evangeli. Què tenim a oferir a la societat? Deixem-nos de clericalismes, hem de tornar a l’Evangeli. La resta són històries. I qui tingui orelles, que escolti.

¿Les orelles no estan ocupades escoltant la nova religió, el consum?

Aquest és el drama de la societat contemporània: hem passat del ser al tenir. I amb aquest canvi de verb hem perdut moltes coses. D’aquí la crisi de les humanitats, també. Aquesta setmana vaig anar al primer acte civil a Tarragona, i un dels oradors parlava de les dificultats que tenen les humanitats per trobar subvencions. L’Església sempre farà costat a la recuperació de les humanitats. Per què? Perquè hem de mirar de passar del posseir al ser.

A partir d’ara, vostè és el primat de l’Església a Catalunya. Se sent així?

La tremolor és en part per això, també. Ja sabeu que hi ha dues províncies eclesiàstiques, la Tarraconense i la de Barcelona, que s’uneixen sinodalment en la Conferència Episcopal Catalana, de la qual jo haig d’anar al davant, diguem-ho així. I crec que el futur de l’Església a Catalunya no passa únicament per fer un treball merament a la diòcesi, sinó que cal una coordinació interdiocesana. N’he parlat amb el cardenal Omella, i ell n’és conscient, de fet m’ho ha repetit aquests dies gairebé cada vegada que ens hem trobat. Hem de fer un treball conjunt. I no partim de zero. Tenim 1.600 anys d’història.

¿Per a vostè va ser una sorpresa ser nomenat arquebisbe?

Per a mi, molt, no m’ho esperava en absolut, ni m’ho havia imaginat.

Ja sap que Roma ha enviat molt sovint bisbes de fora de Catalunya, últimament catalanoparlants, i que a vostè se’l considera no ja catalanista, sinó independentista.

Ratifico el que han dit els mateixos bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense, que sento un gran amor per la meva terra. Qui pot renegar de la seva terra? ¿Puc renegar del meu Empordà? ¿De Catalunya, que té cultura, llengua i tarannà propis, una cultura que he mamat a la família i al poble? I després vull oferir a aquest poble el millor que li puc oferir, que és l’Evangeli de Jesucrist.

¿Se sent còmode amb aquella nota del temps del cardenal Cañizares que deia que la unitat d’Espanya “és un bé moral d’obligada protecció”?

Afirmat el meu amor per Catalunya, l’Església no s’ha de ficar en la política concreta. El Concili Vaticà II subratlla que l’Església ha de sostenir l’amor per la terra en la qual vius i oferir-li l’Evangeli, però després, si hi ha democràcia, correspon a la política concreta decidir quin és el futur millor per a aquell país. I a Catalunya tenim el problema que tenim, però això és una altra història.

Quina contribució vol fer a aquest problema que tenim?

Jo crec que, en aquests moments, l’Església ha d’estar al darrere, curant ferides. Hi ha una ferida oberta amb tot el que ha passat els últims anys. La ferida ja la teníem, no és que l’hàgim fet ara. Hi va haver una ferida brutal a la Guerra Civil. I aquesta ferida, en el moment de la Transició, més que guarir-la, es va tapar. I ara ha tornat a obrir-se. Crec que aquí ens ha faltat diàleg, i apel·lo al diàleg dels polítics. Rousseau, a El contracte social, es pregunta: “Què és el bé comú?” El bé comú és la renúncia teva, meva, de l’altre, i la suma de les renúncies és el bé comú. Cada instància política s’hauria de preguntar a què és capaç de renunciar pel bé comú, i no forçar la màquina dient: “Jo no em moc ni un mil·límetre perquè he de reivindicar el que crec”. I així podríem entaular un diàleg. I després hi podria haver la virtut del perdó. En aquests moments, apel·lo a la virtut heroica del perdó. I si convé, jo m’agenollaré per demanar el perdó, perquè és l’única manera de seguir endavant, perquè ens ha passat com a l’Evangeli. Diu Jesús que si tens un conflicte entre germans, “enteneu-vos abans un no et posi en mans dels guardes, i els guardes portin el jutge, i el jutge decideixi tancar-te a la presó, perquè no en sortiràs fins que no hagis pagat fins a l’últim cèntim”. Això ho diu Jesús.

Quan diu que és capaç de posar-se de genolls per demanar perdó, per demanar perdó per quina cosa?

Per demanar perdó per tot allò que a Catalunya potser no hem acabat d’entendre o de sentir sobre els anhels, els desitjos, les esperances de l’altre que no pensa com penso jo. Crec que l’Església ha de ser la instància de guarir ferides i veure la manera de tirar endavant aquest país.

Pensa visitar els presos polítics?

Ho puc fer en cas que això convingui.

Va anar a votar l’1 d’Octubre?

Sí, vaig anar a votar.