És feixista Rússia?
L’actuació política i militar de Rússia en relació a Ucraïna, la guerra de Síria i els refugiats justifiquen fer la pregunta que fa de títol a aquest article.
Recuperem unes declaracions del president Putin: “La nostra unitat espiritual va començar [...] fa 1.025 anys, [...] no està sotmesa al designi de cap autoritat [...]. Tenim una història comuna i una cultura comuna [...]”. Deriva això en la voluntat de possessió de Rússia i de dependència forçada d’Ucraïna?
L’acord que Ucraïna havia de signar amb la UE el novembre del 2013, i al qual renuncia el president Ianukóvitx dies abans per pressió de Rússia, desencadena la revolució de la plaça Maidan a Kíev i fa caure el president, que es refugia a Rússia després de la mort de més de cent manifestants assassinats per la policia. Rússia, perduda la influència sobre el govern d’Ucraïna, abandona Ianukóvitx –li havia ofert un préstec de 15.000 milions d'euros–, que és destituït pel Parlament. Rússia desferma una guerra a la frontera, una ocupació militar amb tropes camuflades a Crimea, Lugansk i Donetsk, un referèndum d’annexió manipulat a Crimea –a Sebastopol vota el 123% de la població– i la transformació de les altres dues províncies en repúbliques fantasmes.
El 24 de febrer del 2014 s’inicia la invasió, el 28 el president Putin menteix: “No tenim intenció d’agitar els sabres ni d’enviar tropes a Crimea”. El 4 de març diu que els soldats russos eren ucraïnesos que havien comprat els uniformes en botigues locals. El propòsit de Putin no era enganyar els ucraïnesos –això era impossible perquè estaven patint l’agressió–, sinó crear un vincle d’unitat entre la població russa. Com va escriure el periodista C. Clover: “Putin ha assumit que les mentides uneixen la classe política russa. Com més gran i òbvia és la mentida, més mostren els súbdits la seva lleialtat acceptant-la”. L’exèrcit ucraïnès limita la seva capacitat militar sobre el terreny per evitar l’escalada política del conflicte. Els russos utilitzen la població civil per protegir les seves tropes. El 4 de març el president Putin assegura, desafiant: “Veurem les tropes ucraïneses intentant disparar sobre la seva gent, amb nosaltres darrere seu. Que tractin de disparar a dones i nens”.
L’agost del 1991, després del cop d’estat fallit contra Gorbatxov, es va celebrar un referèndum en el qual Ucraïna va votar la independència. El memoràndum de Budapest del 1994 signat per Rússia, els EUA i el Regne Unit garantia les fronteres d’Ucraïna si acceptava l’entrega de totes les seves armes nuclears, més de 1.000 bombes atòmiques.
Que Ucraïna formés part de la UE suposava per a Rússia la fi del seu projecte de contraposar una Europa afeblida amb Euràsia, projecte de federació d’estats de l’est d’Europa sotmesos a la seva influència. Per a molts ucraïnesos, “Europa representa la llum al final del túnel", com va dir el filòsof Volódimir Iermolenko.
El pensador i ideòleg Ilin –el president Putin el cita amb gran freqüència– va idear un trànsit del comunisme ortodox a l’extrema dreta amb la idea de fons de la pàtria eterna de Rússia. Si Ucraïna demostrava que a través d’Europa hi havia un altre camí, la viabilitat de la transformació era evident, amb efectes desestabilitzadors per a la Federació Russa.
La raó per justificar la invasió d’Ucraïna segons el president Putin és la següent: “Garantir els drets i els legítims interessos de les persones d’ètnia i llengua russes al sud-est d’Ucraïna”. La mateixa raó invocada per Hitler el 1938 i 1939 per annexionar-se Àustria, dividir Txecoslovàquia i envair Polònia.
Els líders de partits d’extrema dreta de França (Marine Le Pen), d’Hongria (representants de Jobbik), d’Alemanya (Ochsenreiter) i dels EUA (Richard Spencer) viatgen a Rússia i justifiquen la guerra i la conquesta. Com reconeix Timothy Snyder a 'El camino hacia la no libertad', s’havia complert el somni d'Ilin.
El 17 de juliol del 2014 tropes russes destrueixen un avió comercial amb un míssil terra aire i maten 298 civils. Les evidències s’acumulen i Rússia dona quatre successives versions del fet. El setembre del 2014 el 86% de la població russa creia que Ucraïna era culpable.
El 2001 el 17% de la població es considerava d’ètnia russa, el 2017 només el 5%. La guerra va enfortir Ucraïna.
El 2014 Rússia va conduir atacs contra el Parlament de la República Federal d'Alemanya. El 2016 l’objectiu va ser la CDU, el partit de la cancellera Merkel.
El 8 de setembre del 2015 el govern alemany va anunciar que tenia previst acceptar mig milió de refugiats. Tres setmanes més tard Rússia va començar a bombardejar Síria. L’ofensiva va provocar un increment massiu de refugiats, Alemanya els va acceptar i això va provocar un conflicte social significatiu. A la campanya electoral del 2017 les xarxes socials van qualificar la immigració de perillosa i el partit de dreta extrema AfD, Alternativa per a Alemanya, com l'única salvació possible. La CDU va guanyar les eleccions, però es va afeblir i l'AfD va entrar al Bundestag.
En aquests fets hi ha relacions causa efecte determinants i d’altres que no. El feixisme és dictar qui és l’enemic del poble i perseguir la dissidència. No té a veure amb el poder econòmic de l’estat.