Joaquim Luna: “Vaig decidir narrar el desconcert masculí davant un món que canvia”

S’autoproclama degà dels periodistes divorciats i, des de les seves columnes, explica la desorientació masculina de la seva generació amb una desimboltura que sovint desferma les crítiques del feminisme. L’independentisme també el té entravessat. I els antitaurins. Però el Joaquim Luna amb qui comparteixo terrassa a tocar de la Diagonal -així els seus Winston poden fer fluir la conversa-és proper i considerat. Va entrar a La Vanguardia l’any 1980 i encara hi és. Això vol dir que ha conegut cinc directors: Horacio Sáenz Guerrero (“majestuós”), Lluís Foix (“un anglosaxó a la Barcelona dels vuitanta”), Joan Tapia (“un progre il·lustrat i amb bones maneres”), José Antich (“un gran director que no sempre es refiava dels seus periodistes”) i Màrius Carol (“el retorn a la joia de viure”). Abans d’escriure columnes va voltar per mig món, fent de corresponsal a Hong Kong, Washington i París. Ha recopilat algunes aventures d’aquells anys a Quina tropa!, el seu primer llibre.

A la portada hi ha una màquina d’escriure -que sospito que no deu tenir wifi- i una ampolla de whisky: és una declaració de principis?

És idea de l’editorial, però efectivament evoca com era el periodisme quan vaig entrar-hi: es bevia, s’escrivia a màquina, hi havia soroll... Nosaltres teníem fins i tot un bar on servien begudes alcohòliques a, diguem-ne, preu popular. Era un ambient de gent imperfecta: des de bohemis fins a personal que al matí treballava a l’Ajuntament i al vespre feia informació de Barcelona.

El cambrer m’imagino que ja no deu estar en nòmina. Què més s’ha perdut, pel camí?

No voldria idealitzar massa aquell periodisme. No era perfecte, eh.

Què s’ha guanyat, doncs, canviant el whisky pel Nestea?

Tenim un periodisme anglosaxó, més rigorós, de més contrast. I és més difícil de fer: abans la gent contactava directament amb el polític o l’esportista. Ara hi ha uns filtres que impossibiliten aquest contacte. S’ha perdut proximitat amb els personatges. També amb la ciutat. Hi ha molta cadira i poc carrer.

¿El de les columnes és vostè o un personatge?

Quan me les van oferir vaig pensar: no pots fer el que fan els altres. I vaig decidir narrar el desconcert masculí davant d’un món que canvia i també la relació amb les dones des d’un angle de divorciat.

Com es pren les crítiques que el titllen de masclista?

Al principi em feien una mica de mal. Pensava: si les dones s’atreveixen a expressar-se lliurement i queixar-se dels homes, per què els homes no podem fer el mateix? Jo no tinc la culpa dels possibles pecats del meu pare o dels meus avis. Giscard d’Estaing li va dir una vegada a Miterrand, quan s’arrogava les virtuts compassives de l’esquerra: “Vostè no té el monopoli del cor”. Doncs això.

Una altra bèstia negra dels seus escrits és l’independentisme.

No tenia intenció de parlar de política, però veia que hi havia un estat d’opinió desequilibrat, a Barcelona. Al diari hi faltava una rèplica a Pilar Rahola. I hi havia un sector de catalans mancats de referències, perquè La Razón o l’ Abc no els representaran mai. Potser he sigut molt dur, però sempre he sigut molt clar. I no he anat segons on bufava el vent.

M’ha dit abans que l’actual director, Màrius Carol, encarna la joia de viure. ¿Com és que es nomena algú amb aquest perfil en un moment de màxima tensió política?

Cada director de La Vanguardia compleix el seu cicle. A l’Antich, per exemple, se’l va nomenar pocs dies després de la majoria absoluta d’Aznar i el seu cicle s’havia acabat, com abans s’havia acabat el del Tapia.

Bé, també es podria creure que el cicle d’Antich es va acabar quan es percebia que el diari estava escorant cap a l’independentisme i això causava malestar a la Casa del Rei.

És una interpretació versemblant. Però La Vanguardia mai ha liderat res i, per tant, el nomenament significava tornar a un diari que no va en primera línia de cap causa, sinó que observa el que passa.

Parlem dels anys de corresponsal. El llibre té un to lleuger, tot i que hi ha algunes escenes terribles. Per què ha evitat el dramatisme?

Un periodista no ha d’avorrir el lector. Ho deia un dels meus mestres, Julio Camba: “Que no em prenguin ni del tot de broma ni del tot seriosament”. Per això miro de transmetre la imperfecció de la nostra feina. I explico com vaig aconseguir un bon reportatge amb el pare d’una víctima espanyola de l’11-S per adonar-me, un cop ja el tenia publicat, que al títol li havia canviat el nom a la noia.

¿Ha patit mai per la seva vida?

Hi ha hagut moments d’una certa angoixa, sí. A la primera Guerra del Golf, o els dies de Tiananmen, que van ser molt delicats. Però de vegades la por són més les carreteres. Només m’he arriscat quan s’havia d’arriscar, mai gratuïtament. No soc el Robert Capa, que es posa a un metre del paio que dispara. Un canvi bèstia és que als 80 anar amb una acreditació de premsa era tranquil·litzador. Ara ja no. Com els metges, de ser respectats hem passat a ser un objectiu més.