Una joia maligna

Va ser adorat per la posteritat, sobretot pels surrealistes. Tanmateix, Isidore Ducasse, conegut com a comte de Lautréamont, va morir com un perfecte desconegut, joveníssim, als vint-i-quatre anys. Prou per haver escrit una de les obres més transgressores de la literatura occidental, Els cants de Maldoror, una singular obra poètica que culmina en una breu novel·la. Lautréamont va ser oblidat gairebé del tot fins que va ser recuperat com a príncep de la foscor primer pels simbolistes i després per l’avantguarda del segle XX.

En Els cants de Maldoror es radicalitza una tendència present en els romàntics i, encara més enllà, en El paradís perdut de John Milton: la metamorfosi de la figura del dimoni, que deixa enrere la criatura repulsiva medieval per erigir-se en protagonista de la bellesa maleïda. En Els cants de Maldoror aquest procés es veu acompanyat per una exaltació gairebé teològica del mal, paral·lela a l’aversió contra Déu i l’odi a la humanitat. Totes les lleis i institucions dels homes són posades en qüestió pel protagonista dels Cants : una revolució que no comprèn només el fet social sinó que afecta el cor mateix dels valors morals.

Vaig llegir Els cants de Maldoror cap als divuit anys i vaig entendre que allò era una preciosa joia maligna, dinamita per a l’esperit en una edat en la qual l’esperit, freqüentment, està àvid de dinamita. Les imatges eren subjugadores, les subversions també. A través de Lautréamont semblava acostar-me a la descomposició de tots els valors, el pas necessari per aconseguir una nova harmonia. Amb els anys la dinamita es torna massa artificiosa per continuar sent efectiva. Però queda l’esplendor del poema, la seva musicalitat, les seves explosions de lirisme, l’estranya mística invertida que converteix el que era demoníac en angelical. I queda la màgia, una màgia immarcescible.