Jonathan Franzen: “Si passés més temps ‘online’ tindria més por de Google”

BarcelonaAmb només cinc novel·les -sempre d’una extensió considerable-, Jonathan Franzen s’ha instal·lat a la primera línia de la narrativa contemporània. Cinc anys després de Llibertat presenta Puresa (Empúries / Salamandra). Concedeix l’entrevista a l’ARA durant una estada promocional a Brussel·les. Tot i els problemes amb el telèfon de l’hotel on és, que misteriosament té despenjat, aconseguim contactar-hi.

A la novel·la, Andreas Wolf, artífex del Projecte Sunlight, revela informacions secretes a tot el món d’una manera semblant a Wikileaks. Quina importància va tenir Julian Assange, en la construcció del personatge?

Wolf recull influències d’un noi que vaig conèixer a l’institut, fill de pares alemanys -era divertit, arrogant i s’empipava fàcilment-, però també d’un poeta del qual vaig tenir notícia quan estudiava a Berlín a la dècada dels 80 -força conegut pels acròstics que escrivia- i, finalment, de Julian Assange, per les filtracions que el van fer famós a tot el món. D’Assange no m’interessava gens la seva personalitat, tret d’un detall que vaig llegir en un article d’Andrew O’Hagan. Hi deia que Assange s’havia obsessionat a llegir compulsivament tot el que s’estava publicat a la xarxa en relació amb ell.

A Wolf li passa el mateix.

Hi ha un punt de justícia poètica: l’home que revela els secrets més grans vol controlar què diuen d’ell.

Andreas Wolf ha tingut una infantesa que li ha deixat un trauma sexual. Hi ha més personatges que tenen problemes d’aquesta mena: hi ha l’estranya relació de dominació entre l’Anabel i el Tom...

Les relacions sexuals satisfactòries i freqüents no són gaire interessants per a un novel·lista. El sexe és un gran problema per a molta gent. I en molts casos no té solució.

Fins i tot la Pip Tyler, la jove que vol descobrir qui és el seu pare -un dels motors de la novel·la-, no acaba de passar-ho bé al llit. De vegades la rebutgen, i d’altres és ella qui no vol.

Jo no crec que la Pip tingui tants problemes [riu]. Ha tingut una vida sexual força agitada, i té molts menys prejudicis que la resta de personatges. En aquest llibre, el sexe és dur i intens, com els temps que viuen els personatges. Molts passen per situacions psicològiques extremes.

M’ha semblat veure una defensa del periodisme d’investigació per sobre del valor de les filtracions.

No em sembla que siguin dos termes antagònics ni que hagin de competir l’un amb l’altre. Hi ha d’haver lloc per al periodisme de carrer i també per a les filtracions. Les filtracions haurien sigut útils per evitar l’última Guerra de l’Iraq. Els periodistes professionals ens van fallar. De Puresa ja se n’han dit moltes coses: la meva novel·la no és un atac a internet ni al feminisme. Seria just, en canvi, dir que hi defenso l’activitat periodística.

El cas que investiga la Leila Helou passa per descobrir per què un cap nuclear ha acabat fent d’ attrezzo sexual per a una parella en un jardí. ¿És una història inventada?

Totalment! [Riu.] En un viatge a Costa Rica vaig sopar amb algú que coneix molta gent del govern nord-americà. Em va dir: “No enteneu els càrtels mexicans. Creieu que són traficants de droga, però són experts a entregar qualsevol mena de material”. És obvi que són violents i causen estralls terribles a Mèxic, però són els millors en el seu negoci. Poden aconseguir tot el que vulguis. Absolutament tot. D’altra banda, de les trenta entrevistes que m’han fet fins ara, vostè és el primer que em pregunta pel cap nuclear desaparegut [riu]. I és un tema important, a la novel·la.

Suposo que li demanen molt per internet. Fins i tot Andreas Wolf té por de Google. Vostè també?

De vegades sí. Posem per cas que fes enfadar unes quantes persones importants: al cap de poc temps, a les primeres pàgines de cerques de Google només trobaria coses horribles sobre mi, i la majoria serien mentides. Si passés més temps online tindria més por de Google. Tinc sort d’escriure llibres, de tenir lectors i de poder contraatacar. Ens hauríem de preguntar per què Google té tanta informació nostra i no ens ha pagat per obtenir-la.

L’any 2011 advertia que la tecnologia “s’ha convertit en una extensió de nosaltres mateixos”. A la novel·la també ho fa, no?

Més que una advertència és un avís. Podem controlar la imatge que donem al món a través dels dispositius electrònics o fins i tot començar o acabar una relació de parella per WhatsApp, però continuarem tenint por de les parts fosques que amaguem. I els novel·listes continuarem investigant-les. És la nostra feina.

La part oculta continuarà sent visible per molt que les xarxes socials siguin el nostre retrat impol·lut de Dorian Gray.

El jo fragmentat és una de les grans àrees d’investigació de la novel·la moderna. Ho veiem a El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, a El doctor Jekyll i mister Hyde, de Stevenson... i va més enllà de Freud. Quan afegim la tecnologia a aquest jo fragmentat, els resultats són interessants.