Macron vs. Merkel
La França de Macron no és gaire diferent de la que es va trobar Hollande, econòmicament parlant: dèficit públic i exterior i força atur. Es tracta de l’escenari ideal per a la recepta Schäuble: disminuir salaris i despesa pública per tal de guanyar competitivitat, generar ocupació i acabar amb el doble dèficit. És la recepta que Hollande es va negar a aplicar i que ha acabat amb ell, malgrat que hagi pogut compensar l’alt atur amb un generós sistema de subsidis que li ha permès tenir un nivell de pobresa per sota de l’alemany.
Què pot fer Macron? Si segueix el camí d’Hollande, cavarà la seva pròpia tomba; si fa el que demana Schäuble, donarà la raó a lepenistes i mélenchonistes. La tercera via, que tot sovint es demostra impossible, consistiria a convèncer Schäuble de canviar la seva política i, de passada, l’europea. D’arguments no en falten: el colossal superàvit exterior alemany genera pobresa a casa seva i atur a la dels altres. Per acabar-ho d’adobar, el flux de capital prestat o invertit allà on es donen dèficits simètrics pot acabar ofegant aquests països i que Alemanya ni tan sols el recuperi, per molts canvis de Constitució i rescats condicionats que els imposi.
Si Macron convencés Merkel, i ella, al seu torn, convencés Schäuble, França podria recuperar ocupació sense tanta retallada o fins i tot sense fer-ne, i Alemanya disminuiria la pobresa interna i la pressió immigratòria que ara s’autogenera. I, de passada, la resta de països europeus recuperarien competitivitat sense haver d’abaixar salaris. No només tots hi guanyaríem sinó que, a més, el projecte europeu en sortiria reforçat i deixaria de veure’s sotmès a referèndum amb cada elecció nacional.
I si hi guanya tothom, per què no ho fan? A Catalunya ens és fàcil d’entendre: qui votaria a favor de res que anés contra les exportacions i el superàvit exterior de què ens vantem? Paradoxalment, fins i tot els més directament perjudicats potser hi votarien en contra, enlluernats pel miratge de prosperitat que prometen les exportacions. Si més no, mentre aquest miratge no s’esquerdi. I potser ha començat a fer-ho... Encara que tímidament, la UE va repetint a Alemanya que ha de reduir el seu superàvit. També ho deia Obama, i ara ho crida Trump amb amenaces. I, potser més significatiu, el think tank europeu per excel·lència, Bruegel, molt recentment difonia la idea que el superàvit alemany és un suïcidi econòmic, ja que, en exportar capitals en comptes d’invertir-los a casa, acabaria perdent prosperitat en relació als receptors.
Tot i que agafat pels pèls, potser aquest darrer argument farà forat a la paret germana. I per ser justos cal dir que alguna cosa ja han fet, els alemanys: establir un salari mínim que no tenien, augmentar pensions i permetre que la participació salarial en la distribució de la renda, que avui és el 50,8% i uns tres punts més que el 2007, recuperi la meitat del que va perdre des de la reunificació, quan era el 54%. Per tant, alguna cosa han anat fent en la bona direcció; però no és prou. Un superàvit exterior del 8% del PIB com han tingut enguany encara és un 50% superior al límit que la prudent UE fixa. La llàstima és que el fet de saltar-se’l no li representi a Alemanya l’amenaça de sanció que té la mateixa França per unes dècimes de més de dèficit públic.
Amb aquestes diferents vares de mesura, ¿estranya a Europa que s’estengui el desencís? Si hi ha una cosa que ha de fer la UE és impedir qualsevol dúmping entre els seus membres, ja sigui fiscal o social laboral; és a dir, ha d’evitar els sistemes de suma zero, en què uns guanyen a costa dels altres, i encara més els de suma negativa, en què el conjunt hi surt perdent a causa de l’estratègia per guanyar d’un dels seus membres. De fet, si la UE és incapaç de fer possibles els jocs de suma positiva, en què tothom hi surt guanyant, veurà com fugen els membres fins a dissoldre’s.
Ni la UE ni l’euro són culpables de res, com tampoc ho és la globalització; en tots tres casos està fallant la seva governança. I si això no millora, la temptació del replegament nacional no deixarà de créixer. No serà la solució, seria la pitjor resposta, però no ha d’estranyar que s’imposi quan no es veu alternativa. Diumenge França va resistir la temptació tot creient que el canvi és possible a Europa. Tant de bo no s’hagin equivocat!
