Pluja de milions: maniobra de distracció

Molt em temo que la pluja de milions que prometia Rajoy, segons titulava algun rotatiu, haurà estat allò que al nord en diuen un calabobos: un plugim que ha banyat tutti quanti. I no em refereixo només a qui creia que unes inversions repetidament promeses i mai realitzades aquest cop sí que es farien. Em refereixo al fet que amb aquesta maniobra de distracció el govern de l’Estat sembla haver aconseguit allò que és veritablement important.

D’una banda, les inversions incloses als pressupostos del 2017 no representen més del 3% del total. I mentre discutim aquest 3%, gairebé ens oblidem del 97% restant: si és adequat o no, quins efectes socials té i quins greuges territorials comporta. Pitjor encara: s’enceta una lluita entre comunitats autònomes per aquest 3%, una xifra sempre malèfica, i deixem que Madrid concepte faci la seva amb la resta sense ni tan sols opinar. Com també sol passar amb els dèficits i els superàvits fiscals d’unes regions i unes altres, les transferències horitzontals amaguen les verticals, és a dir, el cost desmesurat d’un estat central ancien régime i mastodòntic, ple de ministeris sense competències a vessar de funcionaris.

De l’altra, ens limitem a discutir si les inversions que rebem a casa nostra arriben o no i si són suficients o insuficients, sense obrir boca respecte a les que es fan arreu. Com si no ens afectessin! Ben al contrari, les inversions que té sentit fer des d’un govern central, ja sigui estatal o federal, són les que tenen més efectes positius per als veïns que per als receptors, ja que són inversions que serà més difícil que les faci la regió receptora, que tendirà a prioritzar les de beneficis més directes i per a les quals hauria de tenir prou finançament. Per tant, el que hauríem de discutir de les inversions de l’Estat no són tant les que fa a Catalunya com les que fa arreu. Que no inverteixi en el corredor mediterrani al sud de Catalunya, per exemple, ens pot afectar tant o més que el fet que ho faci o no en territori català; o el fet que les inversions que faci a Extremadura o Andalusia serveixin per desenvolupar les seves economies o siguin una despesa inútil pot fer augmentar o decréixer el nostre dèficit fiscal...

Això és el que fan els països veritablement federals com ara Alemanya, on tots els lands discuteixen les inversions federals que es fan arreu del país. Això no garanteix l’èxit de totes les inversions però de ben segur que evita que esdevinguin compensació o cambalache, i les obliga a anar precedides d’una anàlisi cost-benefici econòmic i social. Dos factors que sens dubte haurien evitat inversions faraòniques inútils, que no cal ni esmentar, i també força corrupció associada a la compravenda de favors.

Hi ha dues maneres d’aconseguir, aquí i arreu, l’anivellació de rendes o correcció de disparitats: reduint el PIB de qui en genera més o augmentant el de qui en genera menys; en el primer cas, que sempre és més fàcil, tothom hi perd, i en el segon, més difícil, tothom hi guanya. Per això no deixa de ser sorprenent que l’estat espanyol persegueixi sense descans la primera opció, fomentant les inversions inútils allà on caldria fomentar més el desenvolupament i negant-les allà on se’n beneficiaria tothom. I el pitjor és que no ho fan perquè siguin estúpids o mandrosos, o no només ho fan per això, sinó perseguint un objectiu polític molt clar que tampoc no cal esmentar.

En tot cas, nosaltres no podem caure en la trampa i distreure’ns amb les coses amb què ens volen distreure. Fins i tot si invertissin el que Rajoy prometia invertirien menys del que tocaria, i es reduiria encara més el percentatge actual d’actius de l’Estat a Catalunya, que avui és d’un 11% i no del 16% que caldria per població o del 19% que caldria per PIB. Aquesta manca d’estoc de capital públic ens obliga a buscar-ne de privat per complementar-lo i ens suposa pagar per duplicat: via impostos, sense rebre’n contrapartida, i via preus, quan utilitzem el substitut privat. Això al capdavall suposa més intensitat de capital privat per unitat de PIB produït i, per tant, comporta que calgui remunerar-lo i que la part que queda per a treballadors i professionals sigui inferior aquí que a Espanya, en termes percentuals. És a dir, la manca de finançament per fer les inversions que ens caldrien no la pateixen els empresaris que van aplaudir Rajoy quan les prometia, sinó tota la ciutadania, i especialment qui té menys.