Talibans d’estar per casa

Un col·lectiu informal de professionals de la cultura i progressistes preparen, des de fa més de dos anys, una gran Festa de les Cultures i la Diversitat. Han rebut el suport d’una cinquantena de països (ambaixades, consolats o altres institucions representatives), més d’un centenar d’associacions, fundacions i ONGs presents a Barcelona, 60 entitats o col·lectius que oferiran la diversitat de la gastronomia i 15 exposicions de la diversitat artesanal. La Festa té el suport de l’ACNUR, de Casa Amèrica, de Casa Àsia, de Comissions Obreres, de la Diputació de Barcelona, del FC Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, de l’Institut Francès, de l’Istituto Italiano de Barcelona i de la Unió per la Mediterrània. En aquesta llista hi ha un absent: l’Ajuntament de Barcelona. La Festa no és ben vista pels representants municipals, almenys per la tinència d’alcaldia de Drets Civils, Transparència i Participació, que presideix Jaume Asens.

A inicis d’aquest any els organitzadors van poder exposar el projecte, ja molt desenvolupat, a la Generalitat i a la Diputació, que van expressar el seu suport però que, lògicament, no pretenien substituir la Casa de la Ciutat. Van caler més de dos mesos per poder accedir a un càrrec de la tinència d’alcaldia. Pensaven que seria una iniciativa rebuda amb entusiasme, ja que era ambiciosa i promoguda per professionals amb experiència contrastada. Sense cap objectiu lucratiu i sense pretensió de rebre subvencions públiques. Esperaven de les institucions que se la fessin també seva, que contribuïssin a promocionar la Festa i a facilitar els tràmits administratius. Els organitzadors ja havien compromès la participació del director musical Gustavo Dudamel, de directors teatrals destacats com Peter Brook i Salvador Távora, d’artistes com Manu Chao, Montserrat Caballé, Chucho Valdés, Maruja Garrido, Màgic Andreu, etc., i de l’Orchestre National de Barbès, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l’Orquesta Aragón, Los Chavos de Lleida, Pedro el Granaino, Khaled, Goran Bregovic, Eugenio Bennato i d’altres. També un cicle de pel·lícules sobre la diversitat de països diversos cedides per diferents filmoteques i productores de 15 països, i altres artistes i conferenciants i panelistes de debat. S’inaugurarà amb l’Himne de les Nacions de Verdi amb la col·laboració de l’OBC i el tenor Daniel Muñoz. Però l’equip de la tinència d’alcaldia simplement va dir que no, cap col·laboració: simplement no els agradava.

Em van demanar que fes una gestió amb el tinent d’alcalde i els seus col·laboradors. L’explicació va resultar entre surrealista i arbitrària. Quan van veure la paraula multiculturalitat van considerar la iniciativa inadmissible. La suposada experta de “les cultures” només admet la “interculturalitat”. Els organitzadors simplement assumien una realitat, la multiculturalitat, que és el terme més usual. I la seva oferta era no solament mostrar aquest fet, sinó que també creaven un espai d’interculturalitat. Multiculturalitat i interculturalitat són dos cares de la mateixa moneda. La ideòloga municipal (ni càrrec electe ni funcionària, simplement col·laboradora contractada sense cap mena de concurs) va posar el veto, i el tinent d’alcalde va dir que no podia desautoritzar-la. Un altre argument complementari era més d’estar per casa: no els agrada que els donin un projecte fet; ni tan sols el van llegir, simplement van dir que volien fer-ho ells i que preferien fer coses més petites que grans. En definitiva, una barreja d’autoritarisme i d’ignorància, d’ideologisme sectari i d’egoisme de no fer ni deixar fer.

Reconèixer la diversitat o multiculturalitat és un dret d’afirmar els trets identitaris, i és també cohesionar-se per exercir o exigir col·lectivament els seus drets en la societat en la qual s’han inserit des de posicions de feblesa. Si no hi ha aquest reconeixement, la interculturalitat, molt positiva, pot esdevenir assimilació pura i dura, les cultures exògenes es dilueixen i la seva gent oblida el que era sense ser del tot part del lloc on ha arribat. Els responsables municipals no solament han boicotejat una iniciativa interessant per a tothom sinó que expressen un menyspreu per la diversitat de cultures; és un acte arbitrari de poder, actuen com a propietaris de la ciutat. La ciutat és per als ciutadans i els espais públics són per fer-hi ciutadania.

No volem generalitzar; el govern de la ciutat està molt per sobre d’una doctrinària simplista i arrogant i d’un responsable polític feble i amb poc criteri en aquest tema. Però poden deshonorar un col·lectiu polític decent i democràtic com el que governa la ciutat. Els promotors van intentar que el districte de Sants els deixés un espai a Montjuïc, però també van trobar les portes tancades. En canvi, el districte del Poblenou va assumir la iniciativa immediatament amb molt d’interès, tant el regidor com l’equip i el consell. Però calia el vistiplau del govern municipal, ja que era un “acte de ciutat”. La comissió corresponent va dir que no, amb un altre argument: la Festa coincidia amb la revetlla de Sant Joan, i temien “un excés d’enrenou”. La festa coincidia amb el solstici com a moment de festa compartida per molts països i cultures. Es tracta d’una festa de cultura i gastronomia, familiar i organitzada per desenes d’entitats i associacions. Quin risc pot haver-hi? Qualsevol altra activitat de la revetlla serà menys plàcida que aquesta. Cal suposar que no s’ha volgut corregir la tinència d’alcaldia, encara que sigui contra els interessos de la ciutat. Seria més lògic retirar la talibana i col·locar-la allà on no faci mal i derivar el tinent d’alcalde cap a temes que conegui una mica més. La Festa de les Cultures i la Diversitat es farà a l’Hospitalet a finals d’aquest mes.