Carta a David Fernàndez: 'Coratge i sort'

President d'Òmnium CulturalEstimat David, m’has fet recordar aquella anècdota d’en Thoreau, quan un vell amic el va anar a visitar a la presó i li va preguntar: “Què hi fas aquí tancat?” I ell va respondre: “Què ho fa que tu no hi ets?”

Aquesta és la gran diferència entre l’època del pensador nord-americà i el nostre avui. A Catalunya, avui, el compromís és col·lectiu. Units en la diversitat però més units que mai.

Fa dos mesos que vam entrar a Soto del Real amb en Jordi. Encara no ens deixen anar perquè diuen que tenen dubtes del que podríem fer. És obvi, però, que això no té ni cap ni peus. Ells tenen els tancs, un exèrcit, i nosaltres, en canvi, unes profundes conviccions democràtiques arrelades en el diàleg i la no-violència. Ens avala la història, i 56 anys -Òmnium Cultural es va fundar el 1961- no són pocs.

No cal que t’expliqui com agraeixo l’escalf que estem rebent de l’exterior, des del primer dia. La gratitud és infinita i ho visc amb serenor i optimisme. Enamorat del passat, els records es fan presents en cada volta de pati, en cada porta que es tanca darrere teu, en cada somriure espantadís del nou reclús que acaba d’entrar al mòdul.

Recordo el primer dia que entràveu per la porta del despatx del carrer Diputació, 276, juntament amb en Ramon i la Teresa. Allà us esperàvem amb la Rita i la Muriel. Temps després, la trobada donaria a llum el projecte Lliures. Ho tinc sempre present: gestionar el mentrestant i esdevenir lliures d’exclusió, de pobresa, de desigualtat.

Recordo el dia que em vas dir que a Òmnium ja érem un més i jo em vaig emocionar perquè Òmnium vol dir de tots i només té sentit si hi som tots de debò.

De fet, ara que hi penso, no ens hem demanat mai res a canvi però, en canvi, ens ho hem donat tot. Recordo, també, el dia que et vaig acompanyar al jutjat per haver denunciat les amenaces feixistes, que vaig aprendre que és normal que tinguem por. Però també que és molt més important que tinguem molta més esperança.

I així, navegant entre contradiccions, és com seguim avançant i ens reafirmem en els reptes col·lectius: enfortir el sentiment de pertinença, com ens ensenya Candel, sense deixar-nos ningú pel camí.

Bell amic, sempre a peu de carrer o a peu de fàbrica, sona Ovidi, amb la Mireia i en Borja, somrient. Des de les presons, on mai hi ha hagut Nadal, però on res ens privarà, ni avui ni tot l’any, de seguir somiant en un món més just, sense vencedors ni vençuts, i on no hi tinguin lloc ni l’odi ni la rancúnia.

I ara, a les vuit, quan arribi a la cel·la, trobaré el llibre d’en Gil Matamala sota el coixí, al costat del mocador groc de la Txell, que em porta sort. Així doncs, coratge i sort i una esperança infinita que aviat ens podrem tornar a abraçar tots plegats.

T’estimo, us estimo... per sempre!

Carta escrita el 16 de desembre, en el 60è dia de presó a Soto del Real