El bell Petrarca de Desclot

El professor i amic Joan Solà -el doctor Solà- sempre parlava amb una profunda admiració de la traducció de l’ Odissea homèrica firmada per Carles Riba. La considerava un model, una “meravella”. El seu interès per la llengua d’aqueixa traducció fins va motivar que en comencés a preparar l’edició crítica. La mort prematura del mestre estroncà aquell noble projecte. No era gens estranya, la debilitat de l’insigne lingüista per l’obra de traducció de Riba: Solà no s’estava mai de reclamar estudis competents d’estilística (de Llull, de Verdaguer, de Carner, de Sagarra, de Pla, de Rodoreda), que revelessin l’aportació que els nostres clàssics han fet no sols a la llengua literària, sinó també a la comuna.

Aquests dies he recordat Solà, la seva flaca per la primotera obra de trasllat de Riba. I ho he fet perquè he llegit, per primera vegada de punta a punta, el Cançoner, de Francesco Petrarca, traduït íntegrament per Miquel Desclot. Goso afirmar que Solà hauria dedicat més d’un paper a aquest miracle de traducció. Miracle, sí, amb totes les lletres. Aquest és un país que no mostra gaire interès per la cultura (alguns dels nostres mandataris s’omplen la boca de les anomenades estructures d’Estat, però la cultura -ben curiosament - no els ve mai al cap); ara bé, el nostre també és un país on han crescut, creixen i deuran créixer traductors d’un altíssim nivell (vivim, encara, d’aquell prodigiós impuls del projecte noucentista). I Desclot n’és un dels més destacats, poeta rigorós i escriptor absolutament fiable pel que fa a l’ús de la llengua -i cada cop en queden menys!-. La seva magnífica traducció del Cançoner, minuciosament anotada, de la qual havíem conegut alguns tastos, és, ras i curt, una obra mestra. L’esforç -herculi, i de tants anys- ha valgut molt la pena, tot i que em fa l’efecte que no el podrem apreuar en tota la seva profunditat si no és amb la perspectiva del temps: segur que, quan els escrits historiogràfics recordin el final de l’any 2016, es deuran referir a aquesta obra com un dels esdeveniments més sonats de les últimes dècades pel que fa a l’art de la traducció. Una autèntica catedral literària!

El Cançoner de Petrarca -com, segles més tard, els Sonets de Shakespeare o els Cants de Leopardi-és una obra canònica, un llibre universal. El poeta hi desplega, amb luxe de detalls, un abassegador mostrari de sentiments per la noia que l’acora, i desenvolupa líricament, d’una manera ben original (just un segle més tard, havia d’arribar el gran Ausiàs March, “el pus extrem amador”, per continuar i aprofundir aquest camí d’experimentació poètica), la radical soledat de l’amant que no pot concebre altra cura que no vingui d’aquella que l’ha fet emmalaltir; el rabeig en el dolor, el neguit constant i fal·laç de l’esperança, la pèrdua de la llibertat... La construcció literària de la figura de Laura resulta fascinadora, i l’obra va donant compte, com si es tractés d’un dietari, de tots els estats que pateix -sofreix- el poeta d’ençà que l’ha coneguda i fins més enllà de la mort d’ella. El seguiment és exhaustiu: si ara fa set anys que es van trobar per primera vegada, si en fa onze que ell pateix mal d’amor, si catorze, quinze, setze... “Petrarca esporga la poesia amorosa de qualsevol convenció social o literària”, explica Desclot en la introducció. Això no vol pas dir que negligeixi alguns clixés lírics de llarga tradició, com és ara el de la tensa relació entre els ulls i el cor, i el de la inestroncable producció de plor dels primers (“Amor em veia del tot desarmat, / i obert el pas pels ulls al cor ombrós, / que de llàgrimes són portal amarg”). Sort en tenim, que plorés tant, Petrarca (ben de veres o no), i que una infinitat d’estímuls fessin “curullar les meves llums humides”!: gràcies a això, ens n’ha arribat aquest testimoni poètic memorable.

Miquel Desclot aconsegueix una cosa molt difícil: que les cançons, els sonets i els epigrames del Cançoner -366 peces, en total- s’aguantin perfectament drets en català, vivíssims i alhora augustos; un equivalent, el seu, fet de versos rigorosament ritmats i rimats. El poeta català sembla que tingui sempre a mà la solució més precisa i fins més cantable per a cada vers, per a cada paraula de l’aretí. Desclot fa servir verbs que, d’habitud, construiríem en una forma més llarga (o en forma de sintagma), pel bé del ritme: orgullar, mitjançar, llagrimar... Aquesta portentosa traducció, a banda de saldar un deute literari històric, farà també un bell servei a la música!