Recuperar sobirania municipal

Amb la crisi econòmica del coronavirus ha acabat guanyant la tesi que la resposta ha de ser injectar recursos públics a raig per accelerar la recuperació. Primer el govern de l’Estat es va fer càrrec dels salaris de desenes de milers de treballadors a través dels ERTO, va activar un fons de 16.000 milions per a les comunitats autònomes i va posar a disposició de les empreses crèdits per garantir la liquiditat. Tot plegat, una resposta valenta a la crisi. Després ha arribat la decisió de la Unió Europea d’injectar 750.000 milions d’euros, 140.000 dels quals correspondrien a Espanya, una decisió que ens ha tornat a fer creure en el projecte europeu.

Però tota aquesta resposta pública ha oblidat les ciutats, l’actor essencial en un moment en què la humanitat s’aplega al voltant de grans regions metropolitanes. Avui els ajuntaments veuen com es redueixen els seus ingressos amb caigudes molt importants en les taxes i preus públics associats a serveis, i amb una recaptació menor en aquells impostos associats directament a l’activitat econòmica (plusvàlues, impost turístic...). I, en canvi, creix exponencialment la demanda de serveis que es tradueixen en més ajuts socials, més inversions per reactivar l’economia, més recursos per fer més segura la mobilitat o més despesa per fer front al dèficit del transport públic. Tempesta perfecta: baixen els ingressos i augmenta la demanda de serveis i inversió pública. És evident que no és el mateix per a l’ajuntament d’una gran ciutat (Barcelona i Madrid tenen un pressupost superior a alguna de les 17 comunitats autònomes espanyoles) que per a un petit municipi, però en qualsevol cas és un nivell de govern essencial per articular la resposta a la crisi. Els ajuntaments, especialment els de les ciutats grans, haurien de poder fer un parell de coses per no haver de reduir la despesa ni la inversió: trencar la guardiola dels estalvis per capejar el temporal (els denominats romanents) i, si la salut financera els hi permet, incrementar una mica l’endeutament per garantir la continuïtat de les inversions. Tanmateix, per inversemblant que sembli, allò que qualsevol empresa pot fer per afrontar les conseqüències de la pandèmia, utilitzar les reserves o endeutar-se per invertir, els governs locals ho tenen prohibit per llei. No és que s’hagin de passar controls severs i justificacions infinites (cosa que seria totalment lògica per impedir alguns excessos del passat, quan tot es fiava a les plusvàlues urbanístiques), simplement està prohibit: l’article 135 de la Constitució ho apunta (el que es va modificar en quinze dies l’estiu del 2011 amb una cord entre el PSOE i el PP), i la llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera aprovada pel PP, CiU i UPyD l’any 2012 ho consagra.

Tot plegat forma part de la resposta jurídica exigida per Europa, quan el dèficit públic es va disparar després de la crisi financera del 2008. El rescat dels bancs i la caiguda d’ingressos van amenaçar la sostenibilitat financera de l’estat espanyol amb un deute disparat, i Europa va socórrer el malalt a canvi d’aprimar la despesa pública i prioritzar, abans que res, el retorn del deute. Les retallades i el retrocés de l’estat del benestar encara el paguem ara (només cal veure com van quedar afectada la sanitat pública o les residències de gent gran), però pel camí es va fer una cosa que va generar menys soroll però que tenia una importància notable: escapçar d’arrel la sobirania municipal. Un ajuntament, encara que tingui les seves finances sanejades, no pot gastar els estalvis, no pot finançar inversions amb deute i, cosa que és encara més absurda, té limitada la capacitat de gastar-se tots els ingressos (la denominada regla de despesa). Cal dir una cosa important: això no ho exigia Europa això es va afegir de collita pròpia. El motiu va ser convertir els ajuntaments en aportadors de superàvits milionaris al còmput global del dèficit espanyol, però sense tenir en compte que s’escanyava el nivell d’administració que governa els autèntics motors econòmics contemporanis, les ciutats i les seves regions metropolitanes.

L’Ajuntament de Barcelona té un romanent de més de 160 milions d’euros i un endeutament per sota del 30% dels ingressos anuals, una situació envejable des de tots els punts de vista i reconeguda per totes les agències internacionals. Avui seria impossible organitzar els Jocs del 92, el deute de l’Ajuntament l’any 1994 equivalia al 140% dels seus ingressos anuals. Que avui les lleis impedeixin a l’Ajuntament de Barcelona utilitzar els estalvis d’aquests darrers anys, o endeutar-se per fer inversions que reactivin l’economia, demostra que el legislador no entén el paper que juguen les ciutats i les seves àrees metropolitanes en el món contemporani. Si a sobre ens demanen que fem de banc de l’Estat, segurament és bona la dita de “riure per no plorar”.