La dreta espanyola al caire de l’abisme

Qualsevol persona que hagi seguit mínimament la campanya d’aquestes eleccions espanyoles se'n pot haver adonat fàcilment que la dreta espanyola, al fragmentar-se, ha entrat en una espiral de radicalització que encara no sabem on s’aturarà.

No fa gaire temps que Ciutadans intentava jugar la carta de partit liberal centrista, capaç de pactar amb socialdemòcrates i conservadors. El PP de Rajoy, per la seva banda, mostrava un perfil clarament nacionalista i conservador, però molt més pragmàtic que ideològic. Amb ben poques ganes de remoure massa les aigües, potser perquè no surés la matèria fecal que s’hi acumulava.

Ara, en canvi, Albert Rivera encapçala un procés de ‘desacomplexament’ del seu partit, que es mostra còmodament ubicat en el bloc de la dreta, competint amb PP i Vox. I el PP, amb Casado, mostra un perfil agressivament ideològic. I, esclar, hem viscut l’emergència de Vox: per primera vegada, al PP li ha sorgit un competidor viable per la dreta, fruit –'de facto'– de l'escissió d’alguns dels seus quadres més radicalitzats.

Mentre tot això passa per la dreta, paradoxalment, l’esquerra tendeix a la moderació. El moment en què es veia possible el 'sorpasso de Podem al PSOE i un canvi d’hegemonia dins d’aquest bloc ideològic ha passat, i totes les previsions apunten que el PSOE dominarà còmodament l’espai del centre cap a l’esquerra. I ho farà amb un discurs marcadament centrista i desdibuixat.

És una paradoxa. Però, de fet, aquest escenari recorda força al que hem vist en altres països. Als Estats Units ho han anomenat ‘polarització asimètrica’. Fa dècades que republicans i demòcrates estan cada cop més lluny els uns dels altres, cooperen menys al Congrés, i es bloquegen i boicotegen mútuament sempre que poden. Però aquest allunyament no ha sigut simètric: l’autèntica força motriu de la polarització ha estat la substitució progressiva dels republicans moderats per republicans molt conservadors, accelerada per fenòmens com el Tea Party o, encara més recentment, l’elecció de Trump.

A l’altra banda, en canvi, els demòcrates –fins fa molt poc– encara miraven prioritàriament al centre, hereus del centrisme i la moderació impulsada per Bill Clinton a començaments dels 90. En altres països europeus l’emergència de formacions o corrents de dreta radical ha anat escorant el centre de gravetat de la dreta política cap a l’extrem, mentre durant molts anys les esquerres encara estaven atrapades en la lògica centrista de la ‘tercera via’ inspirada per l’antic primer ministre britànic Tony Blair.

Hi ha qui diu que aquesta polarització asimètrica es deu a la necessitat de les esquerres de buscar electors en les classes mitjanes, ara que la classe obrera tradicional està en declivi, i els treballadors precaris són molt més difícils de mobilitzar en absència d’organitzacions fortes com els sindicats. També hi ha qui defensa que tot plegat és conseqüència de les restriccions que imposa la lògica de la globalització i el capitalisme transnacional. Les institucions econòmiques internacionals i, sobretot, l’amenaça de fugida de capitals posen uns límits molt forts a les polítiques que es poden fer des de l’esquerra en termes de fiscalitat i redistribució, i això porta els partits d’esquerres al ‘realisme’ de la moderació. Una altra hipòtesi apunta a les grans migracions de les darreres dècades. La diversitat que hi ha al si de les classes populars afebleix el suport a les polítiques de redistribució i, per tant, no només alimenta la dreta radical xenòfoba, sinó que també arrossega indirectament l’esquerra a moderar el seu programa redistributiu.

Darrerament, hi ha alguns símptomes que, potser, la asimetria s’ha esquerdat i el centre de gravetat de l’espai progressista s’ha anat escorant cap a l’esquerra en alguns països. Pensem en fenòmens com l’ascens de demòcrates d’esquerres als EUA (com Bernie Sanders, Elizabeth Warren o Alexandra Ocasio-Cortez) o el lideratge –feble i discutit, però lideratge– de Jeremy Corbyn al Partit Laborista Britànic. Però també cal comptar-hi el creixement dels partits verds al centre i nord d’Europa, i l’aparició de forces com Syriza a Grècia, Podem a Espanya, el Bloc d’Esquerres a Portugal o la puixança d’una candidatura com la de Mélenchon a França. No seria estrany que en una era de radicalització de la dreta, fort creixement de les desigualtats i una seriosa amenaça derivada del canvi climàtic, a l’esquerra s’hi produís un procés més simètric de rearmament ideològic.

Queden alguns dubtes, tanmateix. El primer és si aquests moviments seran prou forts per guanyar l’hegemonia dins l’espai de l’esquerra, o si més no per condicionar els vells partits socialdemòcrates i moure’ls cap a l’esquerra. El cas espanyol, per exemple, no apunta en aquesta direcció. El segon és si aquest canvi de tendència dins les esquerres es materialitzarà també en la qüestió socioeconòmica, o es quedarà només en les qüestions culturals i ètiques. I el tercer, i més important, és quina capacitat real de transformació tindrà aquesta nova esquerra si arriba al govern. El precedent grec, per exemple, és difícil d’ignorar, malgrat les particularitats del cas.

Potser, doncs, sí que anem a un escenari general de polarització asimètrica. I la tria –tràgica per a molta gent– serà entre un centreesquerra moderat que bàsicament preserva l’'statu quo' i una dreta cada cop més radicalitzada que amenaça els elements bàsics de la democràcia, el pluralisme i la convivència civilitzada.