Jocs de neu
La proposta de celebrar els Jocs Olímpics d’Hivern a Catalunya sembla que reviscola. No deixa de ser sorprenent, atès el context, que es torne a posar aquesta idea sobre la taula. A més, aquesta proposta no ve sola. Passada la crisi, s’han recuperat diverses idees pròpies d’altres temps, que estan en diverses fases de maduració. Hem oblidat ràpidament el ridícul que vam fer amb la subhasta amb Madrid per acollir l’Eurovegas i el seu substitut de sèrie B conegut com a Barcelona World. I hi tornem amb l’ampliació (encara més) de terminals de creuers al port de Barcelona, les pressions per acabar el Quart Cinturó, la recuperació de la idea –descartada ja– de construir una quarta pista de l’aeroport del Prat sobre la mar, l’ampliació de l’autovia V-21 d’entrada a la ciutat de València per sobre de l’Horta, la construcció de l’autopista Llucmajor-Campos a Mallorca o les demandes d’ampliar també l’aeroport de Son Sant Joan.
Tot plegat són indicadors clars de les dificultats que tenim per adaptar-nos al context de crisi climàtica que ve. Sembla que seguim sent incapaços d’imaginar el futur de les nostres economies sense passar per aquesta mena d’activitats i infraestructures que plantegen un gran nombre de problemes mediambientals. D’entrada, actuacions així en indrets com el Pirineu, el delta del Llobregat, l’Horta de València o l’illa de Mallorca alteren significativament uns ecosistemes molt fràgils que en molts casos actuen com a petites illes de biodiversitat en un context d’extinció massiva d’espècies. A més, la construcció d’infraestructures que augmentaran la capacitat de ports, aeroports o carreteres implica necessàriament un increment en les emissions que va en la direcció radicalment contrària al que sabem que hem de fer si volem limitar l’escalfament del planeta.
Fins ara el paradigma era la dialèctica entre el desenvolupament econòmic i la preservació del medi ambient. Avui sabem de sobres que era un fals dilema. La destrucció del medi ambient, i singularment el canvi climàtic, tindrà efectes socioeconòmics devastadors. Les comarques del Pirineu, que s’han anat fent més i més dependents del turisme de neu, seran segurament de les primeres a notar-ho a casa nostra.
Per això no deixa de sorprendre que les administracions públiques, mentre fan campanyes de propaganda verda ('greenwashing', en diuen en anglès) i insisteixen a responsabilitzar els ciutadans del canvi climàtic per les petites decisions de consum, promoguen polítiques que van en direcció oposada.
En lloc d’imaginar alternatives per al Pirineu, sembla que la idea és reforçar la dependència d’aquelles comarques d’un sector que, amb la pujada de la cota de neu, i la creixent irregularitat en la innivació, tindrà problemes seriosos de viabilitat en un futur no gaire llunyà.
A més, l’impuls dels Jocs busca accelerar la depredació del territori amb els desdoblaments de la C-16 i la C-17, per portar milers de cotxes més a la Cerdanya, una comarca que ja avui queda saturada els caps de setmana de bona neu. Els tècnics en infraestructures del transport fa molt de temps que saben que ampliar la capacitat de les carreteres serveix per intensificar-ne l’ús i que al cap de poc temps el col·lapse es reprodueix.
D’altra banda, hi ha múltiples precedents arreu del món que ens han de fer dubtar de les promeses de beneficis econòmics dels Jocs Olímpics. Sobretot en el llarg termini. Perquè, és clar, sempre hi ha qui se’n beneficia en el curt termini, pel negoci que genera. Però els beneficis socials són més que dubtosos. Els estudis d’impacte independents mostren com els costos d’acollir aquests esdeveniments han anat creixent i els beneficis no. Val la pena llegir el treball de l’economista nord-americà Andrew Zimbalist 'Circus maximus: The economic gamble behind hosting the Olympics and the World Cup' per fer-se una idea més enllà de la propaganda que en solen fer els promotors. En els darrers dos anys, de fet, els votants del cantó suís del Valais, de la ciutat austríaca d’Innsbruck i de la ciutat canadenca de Calgary han rebutjat en consultes ciutadanes la possibilitat d’acollir els Jocs d’Hivern.
Per això costa d’entendre que es plantege de nou aquesta candidatura. Almenys els seus promotors es veuen empesos a fer esforços per vestir el projecte de sostenibilitat i llenguatge verd. Però vistos els antecedents, i atesa la naturalesa de l’esdeveniment, no resulta gaire creïble. Com a mínim semblaria raonable demanar molta més informació i una consulta directa a la ciutadania, com han fet molts territoris abans. Perquè tenim el dret a decidir. O no?
