La resposta natural de l’Estat

PolitòlegUn component inevitablement central dels propers mesos serà l’anàlisi i el debat sobre la tardor de l’any passat. No tant per vocació historiogràfica, sinó per la seua rellevància política. El relat que acabi imposant-se sobre el que va passar ara fa un any serà una peça important per pensar el futur d’aquest país. Per això és important atendre i ser crítics amb les peces que van circulant aquests dies.

Entre totes aquestes peces, n’hi ha una d’especialment significativa i que mereix atenció: la que presenta l’independentisme com un moviment ingenu i irresponsable perquè no va preveure la reacció ‘natural’ de l’Estat o, en el pitjor dels casos, com un intent malèvol de provocar una resposta que tothom sabia que arribaria en els termes en què ha arribat. Per posar un exemple, no fa gaire Antoni Puigverd mateix ho deia a ‘La Vanguardia’ de manera ben explícita, i ho presentava, literalment, com una obvietat: “Cap estat es deixa mutilar sense usar tota la seva força”.

En el fons hi ha l’intent d’imposar la idea que la resposta de l’Estat va ser una mena de reacció mecànica, natural i, per tant, inevitable. No seria, doncs, la conseqüència de decisions polítiques i estratègiques d’unes elits que operen en un context concret, sinó senzillament l’expressió de, per dir-ho així, la lògica de supervivència inherent a qualsevol estat. Això desplaça automàticament tota la responsabilitat al provocador i, per tant, en deslliura l’Estat.

Aquest argument té, almenys, tres problemes. El primer és que empíricament no s’aguanta. Només cal mirar al voltant nostre per veure que hi ha una gran variació en la manera com els estats han respost a demandes similars. Hi ha estats que, efectivament, han reprimit les minories nacionals, n’hi ha que han iniciat guerres i fins i tot genocidis, expulsions, desplaçaments de població o colonitzacions per evitar la secessió d’una part del seu territori. D’altres, en canvi, han negociat i han redefinit la seva arquitectura institucional. I, de fet, en els dos casos que són, des de tots els punts de vista, més propers i directament comparables al nostre –el Quebec i Escòcia–, els estats respectius van optar per negociar, o acceptar la celebració de referèndums sobre la independència. I els van guanyar, per cert. Des de la Xina a Turquia, al Canadà o el Regne Unit, hi ha una gran variació empírica en la manera en com els estats responen als intents de secessió i, per tant, no es pot sostenir que hi hagi una única reacció natural.

El segon problema d’aquest argument és que nega la política. De fet, sembla més aviat deutor d’una certa tradició jurídica, molt dominant a Espanya, que tendeix a reduir els problemes polítics i socials a qüestions legals i procedimentals. Aquest és un dels nusos més difícils de desfer, perquè la política i les institucions de l’Estat estan absolutament amarades d’aquesta cultura jurídica de via estreta. Només cal una mirada una mica àmplia per entendre que davant dels problemes polítics complexos sempre hi ha la possibilitat de donar-hi múltiples respostes.

Per molt que s’amaguin darrere piles d’Aranzadis, l’Estat de fet ha estat fent política tot aquest temps. Des del 30 de setembre de 2005, quan dos terços dels diputats i diputades del Parlament van proposar un nou Estatut, i l'endemà van començar amb el ribot que culminaria el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional que l’acabaria de desfigurar. En tot el període que va des del 2010 al 2018, l’Estat ha decidit no dialogar i ni tant sols reconèixer la legitimitat de les demandes que la majoria política i social catalana anava plantejant en les diferents etapes. Més aviat ha anat movent-se en direcció contrària, reduint l’autogovern i rearmant discursivament el nacionalisme espanyol. No hi ha hagut, ni hi ha encara, cap diàleg possible sobre les qüestions de fons. Però això no és cap calamitat inevitable, sinó el resultat de la decisió política de les elits de l’estat espanyol, que en tot aquest temps mai no han volgut negociar res de bona fe perquè la seva posició de poder els permet ignorar les demandes que s’han anat plantejant des del Parlament de Catalunya.

I quan la intensitat del conflicte polític ha anat augmentant, han decidit enviar milers de policies antiavalots a reprimir violentament l’1 d’octubre, i empresonar sota acusacions falses els líders del moviment independentista. Però en cap cas això és natural, ni inevitable, ni tant sols normal des d’un punt de vista democràtic. Són, això sí, decisions que ens ajuden a delimitar els contorns i els límits de la democràcia espanyola i que van imposant un nou escenari i nous dilemes estratègics també per a l’independentisme. Perquè, òbviament, tampoc la reacció independentista és cap resposta natural o instintiva al tancament de l’Estat, sinó el resultat d’una sèrie de decisions estratègiques.

En el fons, el gran problema de naturalitzar la resposta autoritària de l’Estat com una cosa inevitable, és que si s’imposa, fa impossible pensar cap escenari de solució. Si l’Estat es creu que no pot respondre de cap altra manera, no ho farà. I com que a Catalunya hi ha una majoria social política que no s’hi vol resignar, el resultat previsible a mitjà termini és una escalada del conflicte. Tret que algú s’espolsi el pes dels Aranzadis i comenci a fer política. De moment, els senyals són més aviat febles.