La salut de la democràcia americana

No hi ha cap dubte que l’assalt al Capitoli del dia de Reis quedarà, per molts anys, fixat en la memòria col·lectiva dels Estats Units i del món sencer com un dia en què la democràcia nord-americana va mostrar la seva fragilitat. Més enllà dels personatges pintorescos i la poca consistència operativa de l’assalt, l’episodi és important perquè s’emmarca en la resistència del candidat que va perdre les eleccions a reconèixer la seva derrota i, fins fa pocs dies, a acceptar el traspàs de poder.

Això és crucial, perquè la successió ordenada de governs després de les eleccions forma part del nucli mínim del que es considera una democràcia. De fet, en la ciència política hi ha, a grans trets, dues maneres de definir la democràcia. D’una banda, hi ha les anomenades concepcions minimalistes, deutores de la definició que en va donar Joseph Schumpeter. Bàsicament, diuen que només cal que hi hagi eleccions competitives per considerar un sistema polític com a democràtic. Posteriorment, l’abundància de règims mixtos i dictadures amb eleccions més o menys competitives ha dut els investigadors a refinar la definició. En tot cas, en aquesta família de definicions, el sufragi universal i la selecció (i recanvi) de governants via eleccions competitives són els elements mínims per considerar un règim polític com una democràcia.

Enfront d’aquestes definicions minimalistes hi ha les anomenades concepcions substantives de la democràcia. Se’n diuen substantives perquè es fixen en els resultats i no només en els procediments. I per considerar un règim polític com una democràcia plena es fixen en qüestions com la participació efectiva de la població en les decisions col·lectives, que les decisions representin les preferències de la ciutadania i que el sistema polític garanteixi plenament els drets civils, polítics i socials.

Des de l’arribada de Trump al poder, als Estats Units hi ha hagut un debat important sobre quines implicacions tenia per a la democràcia americana. Fins ara, però, el debat era sobretot sobre la vulneració d’alguns d’aquests elements addicionals, propis de les concepcions més substantives de la democràcia. Per exemple, les vulneracions de drets o els abusos de poder. Però el qüestionament dels resultats electorals i la resistència a la transferència pacífica del poder han tocat l’os dels elements mínims d’una democràcia.

Per això hi ha qui aquests dies ha parlat d’intent de cop d’estat i de crisi de la democràcia americana. Fins i tot un dels índexs més utilitzats per mesurar la democràcia (Polity IV) ha reclassificat els Estats Units per sota del llindar de la democràcia plena.

Ara bé, la majoria dels acadèmics que estudien cops d’estat i règims polítics coincideixen a rebutjar, amb bones raons, que el que ha passat als EUA fos, efectivament, un intent de cop d’estat. Sense minimitzar la gravetat dels esdeveniments (començant per la necessària tolerància policial a la invasió del Capitoli), sembla més aviat que les institucions nord-americanes són prou robustes, i el dia 20 el guanyador legítim de les eleccions assumirà el poder sense més entrebancs. I, encara més, el Partit Demòcrata controlarà també el Congrés, tant la Cambra de Representants com el Senat.

De fet, hi ha qui aquests dies apuntava una tesi provocadora però interessant: tota la tensió política viscuda aquests dies té més a veure amb un procés històric de democratització dels Estats Units que no amb un procés d’involució democràtica. Des de la seva fundació, la democràcia nord-americana es va basar en el privilegi racial i l’exclusió de la població nativa i afroamericana. Després de l’abolició de l’esclavitud, que va costar una guerra civil, hi va prevaldre la coalició igualitària breument, fins que en una part important del país s’hi va consolidar un sistema de segregació i exclusió política de facto de la població negra, que evolucionaria cap al Jim Crow. Això va capgirar-se de manera definitiva fa només unes dècades, amb la victòria del moviment pels drets civils el 1965. Però l’exclusió socioeconòmica i les múltiples formes de discriminació encara predominen en molts àmbits.

Els avenços de drets, però, són fruit de la tensió i el conflicte. I, com explicava aquesta setmana al Washington Post el professor de ciència política de la Universitat de Princeton Omar Wasow, la tensió entre una tradició que busca preservar la jerarquia racial i una que lluita per la igualtat també en termes ètnics i racials forma part indestriable de l’evolució de la democràcia americana. La reacció del supremacisme blanc que hem vist aquests dies al Capitoli arriba després d’anys d’avenços en la inclusió i, de fet, d’un procés que podríem considerar de democratització de la democràcia americana. Aquesta setmana mateix hem vist l’elecció, per primera vegada, d’un senador afroamericà a l’estat de Geòrgia. I tot apunta que els propers anys seran, en aquest sentit, un nou cicle d’avenç en la perspectiva multiètnica de la democràcia americana. Perquè sovint, per sota de les ondulacions de la superfície, que poden cridar molt l’atenció i de vegades ser perilloses, els corrents de fons indiquen altres coses.