Dicotomies
Dreta i esquerra són ubicacions geogràfiques nascudes a l'Assemblea Nacional Francesa del 1789. A la dreta de la presidència hi seien els diputats favorables al rei, i a l'esquerra els contraris. Així es va considerar que la dreta era conservadora i l'esquerra progressista. Aquesta ubicació s'ha repetit intuïtivament o deliberada a diversos Parlaments del món, entre els quals l'europeu o l'espanyol. Al Parlament en el qual es va inspirar l'Assemblea Francesa, la House of Commons anglesa, a la dreta hi seu el partit del govern i a l'esquerra l'oposició.
Sembla increïble que aquests termes ubicatoris hagin durat tant. A més, amb el temps s'han anat enriquint d'ideologia. L'esquerra va assumir un bagatge intel·lectual enorme dels escriptors que es poden situar en les diferents manifestacions del socialisme. La dreta ha estat potser més pobra en aquest sentit. Malgrat que acostuma a tenir com a suposat referent el liberalisme d'Adam Smith, cal recordar que aquest autor volia trencar la cultura gremial del seu temps (segle XVIII) obrint l'economia a tothom i no només a qui ja tenia el poder econòmic. És a dir, en la seva època va ser un consumat progressista. Potser s'esparveraria amb l'anomenat neoliberalisme.
La dreta té un llast molt pesant: el feixisme, que malgrat representar més aviat un retorn nostàlgic a l'imperialisme i acollir algunes idees del socialisme, al final acaba sent una ideologia reconegudament totalitària. Busca un sol líder que tingui tot el poder i un poble que perdi la individualitat dels seus ciutadans per treballar per al líder. Amb aquesta pèrdua d'individualitat se separa del liberalisme, i per això és injust equiparar dreta i feixisme, com és inadequat equiparar esquerra i comunisme soviètic. El comunisme totalitari acaba sent, per això, difícilment distingible del feixisme en massa sentits, malgrat partir d'una base ideològica radicalment diferent. Només cal pensar en l'"Estimat Líder" de Corea del Nord.
Per tant, hi ha motius per desqualificar totes dues ideologies si s'al·ludeix a les seves expressions totalitàries i es deixa de banda, per la dreta, la CDU alemanya, per exemple, i a l'esquerra els socialdemòcrates o els comunistes no totalitaris. Aquestes expressions ideològiques a dreta i esquerra respecten actualment els drets humans (un producte de les revolucions anglesa (1688) i americana (1776) fonamentalment, basat sobretot en les idees de John Locke), el respecte als quals s'ha convertit en la mesura de la qualitat de les nostres democràcies.
Potser per aquest respecte comú als drets humans, actualment hi ha una notable barreja d'idees polítiques i saludables punts de contacte entre les dues tendències. Malgrat tot, el que sí que distingeix les dues ideologies en els nostres dies és una propensió empàtica en les esquerres a preocupar-se pels desfavorits, per ajudar-los a assolir el nivell econòmic i social de la majoria. Les dretes, en canvi, acostumen a considerar que qui no té res és un indolent perquè qualsevol persona que vulgui millorar en el nostre actual sistema social pot treballar fins aconseguir ascendir a una posició més acomodada. Aquesta diferenciació en termes d'empatia ha suposat que l'esquerra se senti amb més autoritat moral i que acostumi a ridiculitzar la dreta.
La dreta, a més, es troba més còmoda ancorada en el passat i el tradicionalisme, i li costen els canvis. L'esquerra acostuma a mirar més a la novetat i al futur, sovint de forma naïf, però. En el fons, per a la majoria acaben sent dues maneres fàcils de sentir-se bona persona amb arguments generalistes. A més, la dreta sol donar molt valor al concepte de pàtria, mentre que l'esquerra s'allunya d'aquesta variable nacionalista perquè és contrària a la igualtat, sempre que no observi un cas de repressió cultural. En canvi, la dreta, dins d'aquesta cerca d'igualtat, no veu malament aquestes homogeneïtzacions culturals si amb això s'aconsegueix un país fort. La igualtat com a paràmetre és molt relliscosa.
Potser ha arribat el moment de deixar d'etiquetar-se còmodament i descendir a la realitat. Els polítics plantegen sovint dicotomies com dreta o esquerra, o independència i unió, o d'altres, perquè són còmodes de defensar en la propaganda sense aprofundir-hi gaire. Actualment els ciutadans mereixen informació més precisa i complexa, perquè puguin votar amb total coneixement de causa sense caure en un joc simplista d'etiquetatges. Això és la llibertat. El contrari és la foscor, la tirania dels prejudicis i dels extrems.
